És innegable la capacitat de treball de Mariano Rajoy i el seu Gobierno, i l'eficiència amb què apliquen les directrius rebudes. En menys de cent dies han capgirat set anys i escaig de política Zapatero. Perquè el que està fent Rajoy és un canvi ideològic de primera magnitud en la vida d'aquest país.

Exemples: Ruiz Gallardón vol tirar enrere en l'avortament i cedir el poder judicial als estaments més conservadors; l'economia, inclosa la fiscalitat, dirigida per Guindos i Montoro, només procura calmar els "mercats" (i ja saben qui són els "mercats"), mentre Báñez lliura el món del treball als empresaris amb un resultat previsible: més atur, més pobresa; pel que fa a l'estat del benestar, està greument "tocat" per les retallades; de la cultura, val més no parlar-ne, sobretot l'educació de la "ciutadania", perquè, diuen, adoctrina, oblidant el paper de l'Església durant segles; Cañete, amb la seva llei de costes, acabarà per destruir el poc litoral que queda verge; Soria, a Indústria, afavoreix l'energia nuclear, ara que tot el món la rebutja. I així en quasi tot.

Cal adonar-se, però, d'una línia comuna: a qui beneficien les mesures econòmiques, a qui perjudiquen les socials. Això és el neoliberalisme: mana l'economia, mana la llibertat per als mercats. La resta sobra.

I justifiquen la revolució neoliberal amb la majoria electoral, oblidant, primer, que la guanyen per la crisi que van provocar; i, segon, que aquí només van obtenir mig milió més de vots. La seva majoria absoluta ho és en relació amb els quatre milions que va perdre el PSOE, cofoi pels anys de la bonança i anestesiat per la seva incompetència.

I d'això en diuen democràcia.