Vull compartir amb els lectors i lectores del Diari alguns dels interrogants i reflexions que la crisi econòmica i social que estem vivint em suscita en els nombrosos col·loquis, seminaris, jornades i reunions en les quals he tingut oportunitat de participar en els últims mesos, i molt especialment els últims dies amb ocasió dels debats sobre la reforma laboral i la vaga general convocada per al pròxim dia 29.
Quin és l'impacte de la política econòmica i social que s'està adoptant en les instàncies de direcció de la Unió Europea sobre les condicions de vida i de treball dels ciutadans dels països del sud d'Europa? Els canvis socials que estem vivint a Grècia, Portugal, Itàlia i Espanya, de moment, estan influenciats per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu, algun país de la mateixa UE com Alemanya i França, i també pel Fons Monetari Internacional? Com impactarà el nou Tractat d'estabilitat financera subscrit el 2 de març de 25 països, que estableix una rígida disciplina pressupostària?
Què és avui la flexiguretat? S'ha de revisar la relació entre estabilitat en l'ocupació i la flexibilitat en l'organització del treball? Com protegir adequadament els treballadors, tant els que estan a dins com aquells que estan a fora del mercat de treball, enfront de la rapidesa del canvi productiu?
Estem assistint, segons la meva opinió, a un procés accelerat de construcció de l'Europa de dues velocitats, en la qual sembla que els països del sud d'Europa han d'assumir el rol de proporcionar mà d'obra qualificada als països del "primer anell", al mateix temps que es deterioren les condicions laborals i salarials d'una bona part de la població dels esmentats països. Per cert, a Espanya gairebé set de cada deu assalariats perceben una remuneració mensual no superior a 1.240 euros, i d'ells una mica més del 40% no superen els 1.000 euros mensuals.
Em faig moltes preguntes sobre les reformes normatives laborals que s'estan operant en aquests països, amb major o menor intensitat: respecten el marc constitucional? Debiliten la cohesió social pel menyspreu cap a les fórmules pactades de solució de les discrepàncies, és a dir els acords entre els agents socials? Tendeixen a tornar el Dret del Treball a un paper residual com el que tenia en els seus orígens, amb la important diferència que fa molts anys el Dret del Treball va anar enfortint-se i ara estaria debilitant-se? Quin impacte per a la cohesió social pot tenir la "cultura de la por" que sembla estar instaurant-se en una part no menyspreable de la població treballadora?
Referint-me de manera específica a Espanya, quin impacte té en la qualitat del sistema polític i la cultura democràtica el fet que s'hagin dictat 10 reials decrets-lleis des de la presa de possessió del nou govern? Quin paper juga el Parlament en l'actualitat?
Cal reflexionar sobre com hem d'atendre els laboralistes les noves realitats del món laboral i la composició canviant del món del treball: empleats; desocupats, amb o sense prestacions; treballadors per compte d'altri, autònoms, funcionaris; joves, adults, tercera edat; espanyols o comunitaris i extracomunitaris; homes i dones; persones que treballen en l'economia regular o irregular; persones que treballen al centre de treball i moltes altres que ho fan a distància, etc. Com s'enfronta el món sindical, i també les empreses, a aquesta canviant realitat del món del treball? S'ha prestat massa importància a la qüestió salarial i s'han deixat de banda durant massa temps assumptes tan importants com les polítiques de formació, per exemple?
Quina és la realitat de món laboral, i més concretament del món jurídic: aquella que expliquem habitualment a l'alumnat, o la que alguns d'ells et plantegen després de la classe en preguntar sobre un problema concret i que demostra que les normes laborals no s'apliquen moltes vegades, o s'apliquen de la forma i manera que decideix una de les parts, l'ocupador?
Són preguntes, reflexions i interrogants que vaig plantejant per seguir debatent, però no només per a això sinó també per formular propostes a fi d'avançar cap a una societat més justa i cohesionada, probablement el contrari d'allò que algunes polítiques econòmiques i socials actualment en voga pretenen.
El camí no és fàcil, però els puc assegurar que era molt més difícil el dels primers lluitadors pels drets socials al segle XIX, i amb sang, suor i llàgrimes ho van aconseguir. Espero i desitjo que ara també sigui possible, però millor només amb suor i sense sang ni llàgrimes.
