El periodista és, d'entrada, un home al qual s'atribueixen idees; després, algú encarregat d'informar al públic sobre els esdeveniments de la vigília, és a dir, un historiador de la realitat diària la primera preocupació del qual és la veritat". La veritat? Camus no la trobaria avui tan fàcilment donat el procés de fragmentació de la realitat -i de banalització incombustible- de les societats postmodernes. Els motllos clàssics de la modernitat han estat ensorrats i les guies seculars que han donat forma a l'imaginari col·lectiu d'Occident -el perdurable, la tradició, el compromís- s'han diluït sota l'hegemonia d'allò efímer, allò mutable, allò impredictible, la simulació i l'aparença. Abans es deia: "La Veritat, per a HegelMussolini". Ni tan sols la ciència, després d'analitzar la història dels seus paradigmes, la pot avui embolicar i tancar.

Historiador el periodista? Tampoc a aquesta providència es pot aferrar avui el professional que intenta explicar el seu entorn -al cap i a la fi, la columna central de l'ofici- a la societat de les arenes movedisses perquè una part de la historiografia beneeix el testimoni com a font de coneixement: el testimoni dels fets com a factor únic d'emancipació de la veritat o d'expressió unidimensional de la realitat. Què és el rellevant en un sistema que debilita cada vegada més la capacitat per donar compte dels canvis produïts al nostre voltant? Com mostrar el que passa si els referents substancials s'han ensorrat i l'experiència es confon amb la saviesa?

Si la societat postmoderna ha aniquilat els ancoratges, els vincles humans atenen al benefici, les relacions de producció han sucumbit a una metamorfosi incerta, el real es confon amb la representació, l'autèntic resulta ser la còpia, el territori sembla el mapa, i bona part dels mitjans de comunicació -com a elements centrals de la cultura de masses- es dediquen a inventar el món en lloc de reflectir-lo, conclourem que la tasca de la premsa -de la premsa de qualitat- s'enfronta a un univers de dificultats en contínua expansió. La seva medul·la espinal, robusta en conviccions i agafada a un sistema de creences -la que centrava la modernitat-, s'ha esquinçat per la fragilitat d'un submón que atén el simulacre com a substitut del real. Què fer, llavors? Quines són les dimensions del desafiament?

És obvi que sense els signes procedents d'una premsa que sostingui el relat d'opinions que van construir la modernitat, els d'una premsa que informi amb fiabilitat dels fets i que comenti els episodis circumstancials amb escrupolositat i els d'una premsa que posseeixi la voluntat d'anàlisi com un dels frontispicis del seu Olimp, no només l'esfera pública pot deixar de ser transparent sinó que el periodisme està abocat a una pèrdua d'identitat que qüestiona la seva funció en les societats democràtiques.

El seu combat últim es produeix contra l'àmbit de la propaganda, que ha pres el carrer, i contra el de la quotidianeïtat mixtificadora i provisional, que inspira les xarxes socials i el camp de joc trivial.

A principis del segle XX, la paraula encara tenia autoritat. No l'havia deixat perdre la mentida organitzada. El periodisme de qualitat -que no té res a veure amb l'emulsió per Internet dels episodis més o menys "noticiables" o instantanis- se sustenta avui encara sobre l'autoritat de la paraula. I la paraula, com a empremta dactilar, respon a uns fonaments inviolables. El rigor, sobre la mitja veritat i la sospita infundada; la propietat, sobre el safareig i els indicis no contrastats; la precisió, sobre el prejudici o la conjectura recelosa; la solvència, sobre la suposició i l'aparença enganyosa.

La paraula és encara el material primigeni d'un periodisme que s'aixeca sobre la trivialitat de la superfície, sobre la seva impàvida inèrcia, testimoniant l'exercici del contrapoder. Ha recorregut, com un riu subterrani, les mutacions en els valors i les transformacions tecnològiques durant l'últim segle, sense abandonar la seva arrel genèsica i transmetent unes conviccions que, si són ignorades, laceren la credibilitat de la seva tasca fins a la desautorització.

S'ha de pagar per la descripció, l'anàlisi o la particular mirada d'un entorn en transformació que el periodista aprèn, sintetitza i trasllada com a "historiador" de la realitat quotidiana? És obvi. El valor d'ús i el valor de canvi estan també implicats en aquest territori intel·lectual: el de la funció periodística. O és que no es paga pels béns de consum?

La notícia, deia Azorín, ha de ser breu, clara i exacta. I ha de sortejar dos esculls: l'amfibologia i la batologia. L'amfibologia és la confusió i la impropietat. La batologia és la repetició i l'escriure prolix.

Han passat dècades i un imperi cibernètic i els gèneres de l'ofici s'han dispersat en una fronda imparable, però el germen -que prové del rumor a la plaça- continua immune a l'alteració successiva dels temps. És la plàstica de l'arbre el que s'ha transusbtanciat -i les ombres que dispersa al seu voltant-, però no l'arrel perdurable que el dota de vida: la paraula. La paraula lligada al prestigi i a la legitimitat fundada.

El material inequívoc sobre el qual es forja el bon periodisme.