Zapatero insensat, Rajoy amb un pressupost inútil

Els pressupostos dels estats europeus estan subjectes a l'obligació de cenyir-se a un dèficit del 3% del PIB perquè en aquest nivell el deute no creix, es manté i és sostenible en el temps. Sempre hi hauria d'haver hagut aquest límit legal de dèficit en els pressupostos però, ai las, José Luis Rodríguez Zapatero, posseït per un optimisme sobrenatural, va creure que la crisi era una cosa de mitja hora i va actuar en sentit contrari del que calia, portant el dèficit fins l'11% del PIB, no veient que el problema era que, a part de construir cases i carreteres, no sabíem fer gairebé res. Teníem un PIB amb malaltia crònica.

Heus aquí que Rajoy es va dotar d'un equip econòmic sòlid, amb coneixements en economia financera i fiscal i va començar a fer reformes per possibilitar a l'economia el redreçament adient: reforma del sistema bancari, reforma laboral, reforma energètica (glups, quina por em fa!), reforma fiscal,... Finalment, amb 100 dies de retard (una tercera part de l'any perdut), ara ha presentat els pressupostos, lloc on hi ha el gruix de l'actuació sobre l'economia. S'ha compromès amb Europa a baixar del 8,5% de dèficit, que li va deixar l'anterior govern, al 5,3%, uns 27.000 milions d'euros. I què fa? Apuja impostos directes a persones i empreses per valor de 13.400 milions, abaixa l'aportació a les comunitats autònomes per valor de 5.000 milions, forçant-les ara a reduir pel seu costat un total de 20.000 milions, i estreny el seu pressupost central en només 11.600 milions d'euros. La paradoxa és que l'estat no disminueix els salaris dels seus funcionaris i obliga les autonomies a abaixar els dels seus, amb molt menys marge de maniobra perquè les seves despeses són en ensenyament i en sanitat. L'Estat continua invertint en obres que hauria d'aturar immediatament, com l'AVE a Galícia, a Extremadura i al País Basc, el govern Rajoy actua per interessos electorals per sobre els interessos de l'economia. Així és capaç de mantenir el programa d'alta velocitat i menysprear l'arribada de la via de tren de mercaderies al port de Barcelona, imprescindible per catapultar el moviment exportador a Catalunya.

Aquest és el punt clau dels pressupostos. Han estat pensats per reduir el dèficit, per no afectar l'electorat funcionarial de Madrid ni el de Galícia, que ja prepara eleccions, però ha oblidat l'economia productiva, l'economia real. En aquesta el pressupost és inútil, només serveix per enfonsar encara més el país. Espanya s'està desenrunant con un castell de sorra, van caient tots els pilars i les parets mestres, els bancs ja no saben amb qui s'han de fusionar i les empreses d'una certa talla no tenen capacitat per gestionar la complexitat financera i comercial del moment. Ens estem escolant lentament i el govern no se n'assabenta, actuant com si Madrid fos el país productor, com si els funcionaris fossin els treballadors industrials, com si ells i els economistes haguessin treballat mai a torn. El moviment cap avall va sense fre en un camí on les retallades portaran més retallades, en espiral. Ja us auguro el proper moviment abans de l'estiu per incompliment, baixada de salaris dels funcionaris estatals, i la dels propers pressupostos 2013, baixada de les pensions, tot seguint el moviment espiral.

És un error monumental no acompanyar les polítiques monetàries i fiscals d'altres polítiques que afavoreixin el creixement de l'economia via exportació, estalvi energètic i potenciació del turisme, perquè només amb retallades no hi ha relat creïble. La gent pot entendre per un moment que ens hem passat de rosca, que cal un esforç, però acte seguit necessita esperança, un pla que l'ajudi a suportar les mancances i això passa per dir que enfortirem el teixit productiu que encara pot estirar l'economia.

Des del 2009 ens trobem sobre un embornal, en un remolí que fa l'aigua quan s'escola per un forat girant en el sentit de les agulles del rellotge. Si amb Zapatero anàvem en un vaixell sense rumb, fent voltes, girant en el remolí, amb Rajoy hem enfocat el vaixell amb rumb directe cap al forat.

És greu arribar a la conclusió que la casta política espanyola no entén d'economia real, sobretot si la comparem amb la francesa.

Amb uns polítics inútils per resoldre la crisi, podem fer alguna cosa la societat civil? No gaire. La primera és treballar dur, buscant nous camins entre empresaris i sindicats que ajudin a augmentar la competitivitat exterior de les empreses. La segona és cridar, dir a la cara als polítics que no hi entenen res, que calen mesures per fomentar l'exportació i el turisme ?es?tranger. La tercera és muntar sinergies entre empreses, entre proveïdors i clients, i entre empreses i administració (ajuntaments i Generalitat). La velocitat de l'administració en les tramitacions encara que no és l'adequada, la Generalitat pot atorgar més avals per ajudar a trobar solucions financeres, les ajudes entre proveïdors i clients poden anar encara més ?lluny, els bancs no han de tenir les nòmines si no ajuden les empreses i els particulars els hauríem de retirar els dipòsits si no són solidaris amb el teixit econòmic de la zona. Treballar junts i dur és l'única sortida al moment que vivim en espera que algun dia tinguem polítics que hagin estat un dia, només un, en l'economia productiva. Si no engeguen una política proactiva la manca de relat se'ls emportarà per endavant.