El Govern anterior amnistiava els banquers; i l'actual, per no ser menys, ha concedit indult als capitals que són en fuga cap a Suïssa o amagats al domèstic matalàs. Es diria que Rajoy ha trobat inspiració en la paràbola del fill pròdig per intentar que els diners pròfugs tornin també a casa mitjançant l'oportú perdó dels seus pecats.
L'amnistia decretada pel Consell de Ministres ofereix als propietaris de cabals esgarriats una tributació de només el 10% a canvi que els tornin lliures de tota culpa a la llar. És molt menys del 50% que haguessin hagut de cedir al Tresor Públic en el cas que es confessessin en el seu moment davant d'Hisenda; però tampoc estan les coses com per estar-se palplantat. Així ho va entendre, de fet, el primer ministre italià Mario Monti, que va premiar mesos enrere amb semblants indulgències els capitals fugitius del seu país fins a aconseguir el retorn d'uns 50.000 milions d'euros penedits. El seu col·lega Rajoy es conforma amb la meitat, que tampoc no és xavalla.
Al diner tot se li perdona: i més en temps de falta de liquiditat com els que ha portat la crisi. Encara que Quevedo el reputés de poderós cavaller, el mal anomenat vil metall és poruc per naturalesa i tendeix a aixecar el vol tan bon punt observa turbulències al seu voltant. Va ser potser aquesta la raó per la qual el socialdemòcrata Felipe González va decidir crear un refugi intern a les grans fortunes mitjançant la invenció de les sicav: societats d'inversió perquè els rics com Déu mana tributin a Hisenda només un 1% dels seus desbordants cabals. Per acollir-se a l'escalfor d'aquest alberg tan sols s'exigeix als refugiats un capital mínim de quatre-cents milions de les desaparegudes pessetes, el que potser doni idea del molt que costa pagar poc al Fisc.
Cap dels successors de González va caure en la imprudència d'abolir aquest privilegi, com és natural. José María Aznar, que a banda de conservador era inspector d'Hisenda, coneixia per raó del seu ofici els riscos de fuga de capitals que tal decisió comportaria; i tampoc José Luis (R.) Zapatero va voler ficar-se en merders malgrat la seva confessada vocació de Robin Hood.
Sembla lògic. Ja siguin d'esquerres o de dretes, els governants espanyols tendeixen a mirar amb respecte als diners i a la gent que en posseeix en grans quantitats. L'amnistia fiscal del Govern de Rajoy és, en realitat, la tercera de les que s'han promulgat a Espanya després de les dues anteriors -i de diferent abast- que van impulsar Miguel Boyer i Carlos Solchaga en el seu moment. I a totes elles cal afegir-hi encara els indults concedits als clubs de futbol, sanejats diverses vegades dels seus deutes a compte del contribuent, encara que ara tornin a acumular quantiosíssimes estafes de desenes de milions d'euros amb la Seguretat Social i Hisenda.
Malgrat això, no hi ha cap possibilitat de redempció per a la gent del comú que no posseeixi comptes a Suïssa o almenys un equip de futbol. Els treballadors lligats a una nòmina veuran caure sobre ella les alces de l'IRPF sense cap marge d'escapatòria. A diferència del diner pròfug que acaba de ser amnistiat, ells no tenen res de què penedir-se. I així els va.
