Tot i que Mariano Rajoy va afirmar ahir mateix que per part seva "ni es planteja ni es discuteix" un debat sobre l'Estat autonòmic, quan parla Esperanza Aguirre no se sap mai si va per lliure o és la punta de llança d'una opinió oficial del seu partit. De fet, la seva veu no ha estat l'única provinent del PP que en les últimes setmanes ha plantejat una reforma de l'estat autonòmic que tal vegada sí que algun dia s'haurà de posar damunt de la taula. El mateix president de la Generalitat, Artur Mas, no va objectar ahir que s'iniciï a Espanya un procés de recentralització de competències, sempre que afecti les autonomies creades "artificialment" i no territoris com el País Basc o Catalunya amb una secular "voluntat d'autogovern". Tot depèn de com i què es plantegi. Els sectors més conservadors de la societat espanyola mai no han vist amb bons ulls l'Estat autonòmic. Prefereixen un model més unitari, com el de França. Malgrat que la majoria dels països més pròspers del món tenen una estructura federal o descentralitzada, la consigna a difondre en els darrers temps és que les comunitats autonòmes són les culpables de l'endeutament d'Espanya. Només cal veure països com Suïssa, Canadà (on les províncies tenen una autonomia fiscal del 85%), Austràlia, Alemanya, Àustria o els mateixos Estats Units d'Amèrica, tots ells amb models federals o confederals, per comprovar que la descentralització no és cap rèmora; ans el contrari. El problema de l'Estat de les Autonomies és que es va construir per frenar les ambicions dels únics territoris -Catalunya i el País Basc- amb voluntat d'autogovern. Tres dècades més tard, potser ha arribat el moment de formular un replantejament seriós per construir un estat més asimètric que reflecteixi millor la realitat política, territorial i cultural d'Espanya.
