Un recent canvi legal tindrà una indubtable transcendència social en matèria d'immigració, ja que es tracta d'una norma que impactarà greument en la pèrdua de cohesió social i que pot provocar costos econòmics i socials col·laterals més importants que l'estalvi econòmic que pretén obtenir el govern amb la mesura, a més de ser altament qüestionable el seu respecte a la normativa internacional i europea i a la nostra Constitució. M'estic referint al dret a la sanitat i a les limitacions que s'introdueixen en forma de restricció per a la població en situació irregular, una cosa que no té res a veure amb l'anomenat "turisme sanitari" que practiquen ciutadans de països de la UE i que pot requerir d'algun canvi normatiu certament, però sobretot d'una correcta aplicació de la normativa comunitària.

La restricció del dret a la sanitat es troba recollida en el Reial decret-llei 16/2012, de 20 d'abril, de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les seves prestacions, publicat al BOE el dia 24 d'abril i amb entrada immediata en vigor, si bé als efectes de la meva exposició sobre els drets de la població estrangera cal acudir a la disposició transitòria primera que remet la seva entrada en vigor a l'1 de setembre.

Com afecta el RDL la població estrangera? En el preàmbul trobem una àmplia justificació de la mesura per l'incompliment de la normativa comunitària i el cost econòmic que això suposa per a l'erari públic espanyol per "la impossibilitat de garantir els retorns de les despeses ocasionades per la prestació dels serveis sanitaris i socials a ciutadans europeus", però no, almenys segons el meu parer, al motiu que justifica la pèrdua del dret general a la sanitat a les persones estrangeres extracomunitàries que es trobin empadronades al municipi en el qual visquin però que no disposin d'autorització de residència i en el seu cas de treball.

Anem en primer lloc a la disposició final tercera, que procedeix a la modificació de l'article 12 de la LO 4/2000 (modificada), quedant ara reconegut el dret a l'assistència sanitària dels estrangers "en els termes previstos en la legislació vigent en matèria sanitària". En la redacció encara vigent de l'article 12, els estrangers que es trobin a Espanya i inscrits en el padró del municipi en el qual tinguin el seu domicili habitual, tenen dret a l'assistència sanitària en les mateixes condicions que els espanyols.

Per conèixer quina serà la regulació de l'accés de la població estrangera a l'assistència sanitària caldrà conèixer quina és la legislació vigent en aquest àmbit, i es tracta de la Llei 16/2003 de 28 de maig, de cohesió i qualitat del Sistema Nacional de Salut, l'article 3 del qual és modificat pel RDL. Val a dir que el canvi en el títol del precepte és una clara i explícita manifestació d'allò que serà immediatament després el seu contingut, ja que en el text originari es tractava de "titulars dels drets", mentre que en la modificació es tracta "de la condició d'assegurat".

Amb la reforma, caldrà bé estar afiliat a la Seguretat Social, ser pensionista, perceptor de prestacions per desocupació, o inscrit com a demandant d'ocupació després d'haver-les esgotat, ser familiar d'aquestes persones en els termes de l'apartat 4, bé estar mancat de recursos econòmics si no es troben en cap dels supòsits anteriors, o bé subscriure un conveni especial amb la Seguretat Social. Però al costat d'aquest marc general la importància del canvi, que ja és molta amb només l'article 3, radica en la incorporació a la Llei 16/2003 d'un nou article 3 que es refereix de manera clara i explícita als ?estran?gers "no registrats ni autoritzats com a residents a Espanya", als quals només es reconeix una parcel·la de l'assistència sanitària; o per dir-ho de manera més clara, l'empadronament ja no donarà dret a rebre assistència sanitària en igualtat de condicions que la resta de persones, autòctones o estrangeres residents, ja que aquests estrangers que poden estar empadronats però no ser residents d'acord amb la normativa vigent podran rebre assistència sanitària "d'urgència per malaltia greu o accident, qualsevol que sigui la seva causa, fins a la situació de l'alta mèdica", i també "d'assistència a l'embaràs, part i postpart", llevat que es tracti de menors de 18 anys i en aquest cas "rebran assistència sanitària en les mateixes condicions que els espanyols".

Segons les dades estadístiques de població estrangera, la mesura podria afectar prop de 150.000 persones, preveient que això podria generar un estalvi teòric de 240 milions d'euros "si se'ls apliquen els 1.600 euros per persona que costa a l'any cada espanyol en sanitat", estalvi que es convertiria en despesa per l'impacte social de la mesura.

Les reaccions socials no s'han fet esperar i n'hi ha prou de citar algunes significatives. Per a la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat, "exigir acreditar, a més de l'empadronament, un treball i la residència fiscal, suposa augmentar la desprotecció de les persones més perjudicades per la crisi econòmica i la desocupació". CCOO de Catalunya assenyala que la mesura pot afectar no només els qui no disposin originàriament d'autorització de residència, sinó també (i la situació actual de crisi, afegeixo jo, pot contribuir-hi) "a persones regulars que han treballat, que han cotitzat a la Seguretat Social, però que per causa de la desocupació no poden renovar els seus permisos de treball i cauen en irregularitat". Per a la UGT es pretén acabar amb un dret bàsic i fonamental per a qualsevol persona, una cosa que suposa "un incompliment del mandat constitucional que els poders públics han de garantir i tutelar la salut pública del conjunt de la població".

Sembla que tornem en immigració a la línia dura, la que oblida que totes les persones som iguals i que qualsevol restricció d'un dret ha de ser degudament motivada i proporcionada a l'objectiu perseguit i ha de respectar els mandats jurídics internacionals i constitucionals. I si es retalla la sanitat, vindrà després l'educació?

Cal, mentrestant, tornar a recordar l'article 1 de la Declaració Universal de Drets Humans: "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats com estan de raó i consciència, han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres".