Ja sabem per experiència -amarga, moltes vegades- que una cosa és el que diuen els polítics i, una altra, el que la vida ens mostra, la realitat. Ho estem comprovant en l'actualitat amb les mesures que es prenen per resoldre la crisi econòmica. Durant set anys, només vàrem sentir parlar de la incompetència dels socialistes i de Zapatero (que Déu n'hi do!), i del fet que quan ells arribessin al poder, la seva presència faria que tot comencés a arreglar-se, perquè ells sí sabien què s'havia de fer.
Ja hi han estat quatre mesos i escaig i no només no s'ha arreglat res, sinó que anem de mal borràs. L'únic pas endavant ha estat en la servitud a Merkel, a qui es demana el vistiplau de qualsevol decisió. Fins i tot ara, quan la cancellera d'Europa ja accepta que les retallades són imprescindibles, però que, per sortir de la crisi, també cal reactivar l'economia i créixer. Gairebé tots els països ja han començat a caminar en aquesta direcció, avalada pels economistes més prestigiosos. Però Espanya, no; Espanya és diferent. Com "en los viejos tiempos", ja m'entenen.
I així ens va, com demostren les estadístiques, la prova del cotó per valorar la inoperància. Catalunya, durant anys, havia enviat a l'estranger una mitjana propera als 600 emigrants -el 2011 va baixar a poc més de 500-, però la tendència ha crescut i, el primer trimestre d'enguany, 1.769 persones han marxat de Catalunya, amb una projecció que representaria un 222% més que el 2011. Catalans que han decidit buscar a fora allò que aquí no troben, feina o promoció, gràcies a l'estultícia del conde-duque i el "crac". És veritat: som un país artificial. Mai no prendrem, ni una miqueta, Constantinoble.
