França és molt més important que Grècia, però el que ha passat a les presidencials dels nostres veïns no és tan simptomàtic com el que ha passat a les legislatives hel·lenes: el dogma bipartidista universalment acceptat que estableix, en la pràctica, un monopoli compartit entre una dreta de veritat i un socialisme gens socialista, ha saltat a trossos. El primer partit de l'esquerra ja no és el Pasok, sinó una coalició més exigent. Que en prengui nota el PSOE. Cert que els neonazis també entraran al Parlament grec, però no han aparegut per generació espontània: eren els milicos de l'enosi xipriota, els amics dels coronels colpistes, els favorits de Kissinger.

Res que no hagi passat abans als Països Baixos, a Dinamarca, en mil llocs. En realitat només hi ha dues opcions: o construïm Europa o l'odi a l'immigrant, al diferent, al veí, portarà un retorn del feixisme com a caricatura. Res de camises brunes o processons de torxes, sinó animalons que es peguen a les botigues de verdures televisives i s'adornen amb hostesses pota negra i vigilants ciclats. I maten mitja dotzena de seguidors del Leverkusen en un estadi de Milà o Madrid.

França, el millor exemple d'Estat-nació d'èxit, seguirà sent un gran, immens, territori cultural, per descomptat, però des de fa anys no és res més que una merdeta política, perdó per la franquesa. De fet, el tàndem Merkel-Sarkozy representa la delirant creença que els plans de pensions dels seus jubilats poden créixer il·limitadament a costa d'altres nacions europees a les quals han empès a l'abisme. No hi haurà tal cosa: si un poder polític robust i d'abast continental no aixeca les degudes barreres, també ells seran plomats per les paradetes ludòpates de les finances. I més aviat que tard. La caiguda de Sarkozy el retrata com el que era: una excepció, barreja de buidor i relacions públiques, un Zaplana amb botó nuclear, en una república que, encara que sigui la primera, ja no pot sobreviure girada cap al seu melic.