El que més m'agrada de Guardiola, al marge dels seus èxits i de l'estil de joc que ha implantat, és l'honestedat amb la qual afronta el seu adéu, pels motius que sigui, però al cap i a la fi perquè no es veu amb cor de continuar i de seguir superant un llistó inigualable. I és això el que per a mi té una veritable transcendència més enllà de l'àmbit esportiu, la persona que se sap conscient dels seus límits i que sap renunciar, sabent alhora que la seva tasca és un mirall per a la societat que l'admira, abans de caure en el parany de no donar la talla, d'equivocar-se o de no fer la feina ben feta. Quina llàstima que l'exemple no s'escampi entre aquells que veient-se incapaços de resoldre els problemes pels quals se'ls ha encarregat una missió, segueixen aferrats a la cadira, impassibles, davant el seu fracàs i el que és més greu, davant les conseqüències que se'n deriven. I tenim tants exemples darrerament que necessitaríem un exèrcit de Guardioles per retornar a la política i a l'economia un xic de dignitat.
Guardiola se'n va perquè sap marxar, i sap fer-ho en el moment oportú, i allò que més dol és que el seu gest quedi circumscrit, per a la majoria, únicament al món de l'esport, quan les seves maneres haurien d'incorporar-se a l'àmbit pedagògic en totes aquelles catedrals de la formació de dirigents, tan mancades de valors que només fabriquen llops assedegats de poder, sense tenir en compte els costos i la sang de les seves decisions.
L'adéu de Guardiola no només deixa el Barça orfe d'un lideratge ferm, pulcre, engrescador i inqüestionable, també ens deixa a la resta de la societat mancats de referents per seguir exigint als nostres mandataris pràctiques, polítiques, actituds i formes com les d'en Guardiola, i compte que no parlo de mites, sinó d'exemples.
