de la cultura catalana s'ha dit que és una passió per la continuïtat. Es fa essencial anar-la comunicant, transmetent, que no ens podem refiar d'un pilot automàtic ni del veïnatge de ningú. Una cultura, que és conjunt de coneixences literàries, històriques, científiques, populars i formes de vida, necessita que el seu propi poble s'hi faci permanentment.
L'any 1933 es va celebrar una Conferència Internacional del futur de la Cultura.Un dels delegats era Paul Valéry, escriptor francès ben convençut de l'esperit mediterrani; va intervenir-hi per discrepar d'una tendència que volia fer anar tota cultura cap a una direcció nacionalista centreuropea; atès que parlem del 1933 és fàcil d'imaginar el verí que portava aquella tendència, només sis anys abans de començar aquella terrible Guerra Mundial, la del nazisme. Valéry va defensar l'obertura de tots els valors de totes les cultures i va avisar dels tres grans perills que poden amenaçar-les, que són aquests: primer, el problema econòmic; segon, la vulgarització, que pot venir de la burocràcia; i tercer, les opressions o conveniències polítiques. Contra aquests perills, tan ben precisats, cada circumstància cultural hauria de saber posar-s'hi en guàrdia, per no perdre el seu nord.
Mirant enrere, a la crònica d'aquest país hi tenim un episodi en què el nom de la cultura es va utilitzar com a motiu o raó de conveniències polítiques. O, almenys, així m'ho sembla. Ja han passat uns quants anys des que a Barcelona es va idear i construir el Fòrum Mundial de les Cultures. Va ser després de l'èxit d'organització i construcció dels Jocs Olímpics 1992; després Barcelona va agafar aire, va treure pit, i va convocar totes les cultures del món a trobar-se, asseure's i conèixer-se -aquest era l'anunci del pensament original- però per fer-ho a l'altura de gran ciutat s'havia d'impulsar la construcció de tota una zona urbana i es va realizar al sector proper al final del riu Besòs, que ja necessitava unes obres de regeneració a fons.
Hi havia, doncs, dues idees que es volien fer coincidir: un desig de trobada entre cultures, per un costat, i per altre un afany d'urbanitzar un punt de mar de Barcelona, que bona falta li feia. Ara podem preguntar-nos: no era allò una conveniència política que es va "protegir" al darrere del nom de la cultura? Uns quants anys després s'ha pogut veure que el totxo i el ciment d'aquell espai formen una mòmia inútil, com el recordatori d'un temps en què el millor signe de progrés era ser capaç d'estirar més el braç que la màniga, com més exageradament millor. Això feia ric. Aquella macroconstrucció va eclipsar la positiva realitat cultural que s'havia promès i no s'ha vist. Ara diuen que tot allò es convertirà en una macrodiscoteca. Amb una càrrega de frivolitat a la comparança podríem dir que ser alcalde de Barcelona en temps de vaques grasses era com sentir-se un nen aqueferat en un grandiós joc d'arquitectura, o també, engrescar-se en una taula de billar -mare de totes les caramboles polítiques- i jugar a dues bandes, la cultura, com a reclam, i el ciment, fent ciutat/aparador d'opulència.
Cal no oblidar aquella intel·ligent advertència de les peripècies o perills que pot trobar la cultura: l'economia, la burocràcia i les conveniències polítiques. Podríem mirar-nos endintre, ara que ens lleu, ara que són impossibles les realitzacions faraòniques, i preguntar-nos si la navegació de la cultura que ens és vital es veu afectada per aquells esculls dels quals ja avisava l'insigne pensador Paul Valéry.
