Es discuteix ara sobre si el comerç de sang hauria o no hauria de liberalitzar-se. En l'actualitat la sang és un bé estatal, almenys en la mesura que un no pot fer-ne el que li vingui de gust. Ni tan sols pot obrir-se les venes a la banyera i deixar-la córrer sense passar, en cas de sobreviure, pel jutjat. El que proclamen alguns és que si la banca, autèntic aparell circulatori de l'Estat, està privatitzada, per què no privatitzar també la sang, el comerç de la qual alleujaria les penúries de moltes famílies? Després de tot, els diners, segons anem veient, són el plasma del cos social. Mentre els euros corren per les artèries d'un país, el cor d'aquest país batega amb força, bombant l'oxigen fins a les seves zones més recòndites. Quan la seva circulació disminueix, el cos social dóna símptomes de debilitat, però també de desorientació. L'economia financera consisteix fonamentalment a vendre diners, a traficar-hi. Ningú no els dóna de manera gratuïta. No hi ha, a les places de les nostres ciutats, autobusos per donar diners, però sí per donar sang. Entres en el bus, t'asseus, lliures el braç indefens a l'agulla hipodèrmica i la màquina comença el transvasament del preciós líquid. Si es pot fer negoci amb la sang del cos social, per què no amb la del cos individual?
La discussió sobre la sang es desplaça amb freqüència cap als òrgans. Per què no puc vendre un dels meus ronyons, un dels meus pulmons, un tros del meu fetge? No resulta fàcil respondre a aquestes qüestions sense cert grau d'hipocresia o de cinisme. És cert que tot es compra i que tot es ven, és cert que no hi ha límits en cap classe de tràfics. Totes les grans empreses multinacionals han estat acusades en un moment o altre d'utilitzar esclaus en la seva cadena de producció. Amb freqüència, els esclaus són nens. No hi ha cap ordre de caràcter moral pel que fa a la producció de la riquesa (i de la pobresa per tant). Però convé mantenir certa aparença de rigor ètic, de llei. Per mantenir el muntatge resulta imprescindible aparentar que existeixen unes regles del joc, que no tot s'hi val. No s'hi val, per exemple, vendre la pròpia sang. Paradoxalment, qualsevol milionari podria comprar-la.
