Ricard Vergés és especialista en una cosa ben curiosa, treballa des de fa molts anys en demografia immobiliària i és l'home que més sap sobre com neixen els habitatges, com s'acaben, com es venen i, per estrany que sembli, com es moren. Actualment hi ha a Espanya 2,3 milions de pisos, construïts i encara no venuts, o bé en procés de construcció, sovint alentida o aturada. Naturalment, no es compten ni els pisos buits però que tenen propietari particular, ni els habitatges gairebé abandonats, sovint en antics pobles. Parlem només d'habitatges que es varen iniciar en el darrer decenni i que encara no han estat venuts a un usuari, a una família o a un particular.

Alguns d'aquests 2,3 milions d'habitatges estan en mans del promotor inicial, altres en mans d'immobiliàries o d'empreses creades per aparcar-los o, finalment, en mans directes dels bancs. Però pràcticament tots estan finançats per bancs. Si afegim els imports dels terrenys, la suma total és propera als 400.000 milions d'euros.

Bé, els bancs tenen un problema. I pensi's que no hem comptat les hipoteques sobre pisos ja venuts als usuaris i que alguns no poden pagar, un tema humanament més dolorós però econòmicament menys important.

Es curiós que s'hagi estès el nom d'actius tòxics, quan només es tracta d'immobles que de tòxics no en tenen res. L'únic que és tòxic és l'import a què estan comptabilitzats, uns valors molt superiors als que realment es poden vendre.

S'han proposat tres tipus de solucions:

1. Que el Banc Central (BCE) creï liquiditat. El problema és que els bancs ara es dediquen previsorament a acumular tota la liquididitat que obtenen davant la incertesa del futur. Per aquest camí acabaran tenint tones de rajols i pilons de bitllets a la caixa forta, bitllets que deurien al BCE.

2. Crear un "banc dolent". Els bancs transferirien els seus rajols al banc dolent i després tots, bancs inclosos, tindríem exactament el mateix problema que abans, a no ser que algú compra els habitatges i paga als bancs. Treure un actiu del balanç per passar-lo a un document annex, no resol ben res, solament és comptabilitat creativa.

3. Posar diner públic per "salvar els bancs". El problema és que tot l'estalviat amb les retallades actuals no és suficient ni per "salvar" un banc mitjanet.

Probablement l'única solució és invitar els bancs a despendre's dels rajols, amb el que ingressarien unes quantitat que podrien destinar, ara sí, a donar més crèdit. La millor manera de cursar aquesta invitació seria una circular del Banc d'Espanya que exigís imputar a pèrdues un percentatge creixent en el temps dels immobles no venuts, de manera que els bancs tinguessin més incentius per vendre que no per guardar rajol, lluny dels artificialment baixos "sanejaments" actuals. Si bé la gran majoria d'aquestes vendes poden realitzar-se a fons especialitzats i caldria organitzar-les ràpidament en subhastes competitives que incloguessin obligatòriament el gruix dels invenuts de cada banc, també podrien realitzar-se vendes a particulars, suprimint, naturalment, la verinosa clàusula de finançament al 100%, que tants greus problemes ha generat.

No és ni tan sols segur, però crec que es pot redreçar l'economia i evitar que cap banc faci fallida. Però tot té un cost: moltes entitats hauran d'assumir que són bancs amb pèrdues, no magatzems de rajols amb ficticis beneficis milionaris.