He passat bona part de la meva vida vivint a l'estranger com a diplomàtic, que és una forma de ser una mica emigrant, amb tots els matisos que es vulgui, però que no obvien el fet bàsic d'anar a viure lluny de la terra on es va néixer, de submergir-se en una altra cultura amb idioma, costums i gastronomia diferents. He conviscut i m'he fet amic de molts altres expatriats, alguns amb pocs anys d'emigració i altres amb tota una vida a l'estranger, i he vist repetida fins a la sacietat l'escena del vell emigrant que va arribar a les Amèriques amb una mà al davant i l'altra al darrere, que ha lluitat dur en la vida, que s'ha establert, que gaudeix d'una desfogada situació a l'arribar a la jubilació, que ha somiat sempre amb tornar al seu poble natal i que quan per fi ho pot fer es troba que la dona li diu que ja no està disposada a tornar amb ell, que el seu món és on són els seus fills i els seus néts, que això són les seves arrels i que ella es queda. I ell, amb llàgrimes als ulls, reconeix que també es quedarà i oblidarà el somni del retorn.
Avui l'emigració espanyola és molt diferent però igualment dolorosa perquè ningú deixa per gust el seu país, la família, els amics, els colors i els sabors que envolten la vida, que són la vida. Es tracta de joves molt preparats, amb idiomes, amb diplomes universitaris, amb experiència professional. La imatge que projecten del nostre país a l'exterior és també molt diferent però el drama personal és el mateix i el país s'empobreix amb la marxa dels seus fills més preparats i més inquiets.
No ho fan per gust, emigren per trobar una feina que els permeti guanyar-se decentment la vida. Fa molts anys, des dels setanta del segle passat, que això no passava a Espanya, on, al contrari, hem rebut 5 milions d'immigrants en l'última dècada. Fa molt poc no es trobaven enginyers o arquitectes espanyols disposats a acceptar treballs a l'estranger, encara que els sous fossin alts. Una gran empresa que conec bé per haver-hi treballat havia de contractar a Rússia i al Brasil, on estan particularment ben formats, els enginyers que volia enviar a treballar en les seves filials de l'estranger perquè no trobava espanyols disposats a anar-hi. Això ha canviat en els últims mesos com a conseqüència de la crisi i de l'escandalosa xifra de desocupació que patim, la més elevada d'Europa. Alguna cosa hem fet molt malament.
Els que se'n van són una gran pèrdua per al país perquè són els joves amb més iniciativa i més ambició, els que no es conformen i volen canviar el món, que són precisament els que més falta ens fan perquè són la llança del progrés. Estan, a més, en edat de procrear, fet que multiplica la sagnia que està patint el nostre envellit país. A aquesta marxa se li diu fuga de cervells i fins ara era una cosa que patien els països en vies de desenvolupament als quals, tot i això, no els faltaven naixements. No m'atreveixo a dir que els que ara ho patim estiguem en vies de subdesenvolupament però és evident que estem camí d'anar a pitjor.
Hi ha una altra subespècie d'emigració, minoritària i també dolorosa, que està directament relacionada amb la falta de mitjans per a la investigació a Espanya, mitjans que mai han estat molt alts però que avui disminueixen com a conseqüència de les retallades pressupostàries i que afecta científics que es traslladen a països que els ofereixen possibilitats professionals que aquí no tenen. No es mouen tant pels sous que perceben com per les facilitats que se'ls donen per obtenir satisfacció a la seva vocació professional. No només els perdem a ells, sinó també el resultat del seu treball ja que al final les seves patents es queden fora d'Espanya i beneficien altres economies. Els he tractat durant els anys que he viscut als Estats Units i tots, sense excepció, desitjarien tornar si aquí trobessin condicions de treball adequades. Desgraciadament no és el cas i per això crec que si volem canviar el model de creixement que ens ha fet el descosit actual hi ha dues partides pressupostàries que no només no haurien de retallar-se sinó que caldria potenciar malgrat la crisi: l'educació i la investigació.
Els que en tenim més de 50 hem d'interrogar-nos sobre l'herència que deixem, ja que per primer cop en molts anys no és segur que la vida dels nostres fills sigui millor que la nostra. Un fill meu, molt en sintonia amb el moviment dels indignats, em deia no fa gaire -només mig en broma- que quan la seva maltractada generació arribi al poder el primer que haurien de fer és treure les pensions als vells, com nosaltres els hem deixat a ells sense feina...
