Amb independència de com li vagi a un amb aquests o amb els altres, la socialdemocràcia oficial té un problema i és molt gros. Però si acaba de ?gua?nyar per majoria absoluta a França! Cert, encara que també ha passat que a Grècia el Pasok s'ha minimitzat fins a semblar un partit frontissa i a Espanya el PSOE es mostra incapaç de capitalitzar les pèrdues del PP. No sé si seguirà passant, no sóc endeví, però constato que ve passant ja fa temps.

El que no pot ser bo per a cap equilibri democràtic és que funcioni amb una dreta que ho és en tota la seva cruesa (hi té el dret) i una esquerra que només ho sembla, que accepta ser el flanc amable del mer canibalisme, la cara B del disc, aquella que solia portar el tema slow, amb lletra intel·ligent, a vegades, per ballar un agafat, ai. Mentrestant, ha aparegut -a Grècia- un altre referent socialdemòcrata, Syriza, que ja domina sense ser ni ultraesquerra, com segueixen dient els presump?tes liberals, ni enemiga de l'euro: no hi ha un sol text de la coalició que propugni l'abandonament de l'euro o la ruptura amb Brussel·les.

I fixin-se que amb tot el poder sedant de Rajoy, que és oceànic, no s'ha aquietat gens la prima de risc. No serà que hem equivocat l'estratègia i que apaivagar els mercats només és enviar-li senyals que les seves preses tenen por? En tot cas ni por, ni enveja, ni maldat: la cara ben alta i disposats sempre a barallar-se, és part de la vida, potser la més bonica. I tant de bo ens ajudi la paciència: el duopoli de poder té com les finances -i perdó pel pleonasme- una immensa capacitat de recuperació, encara que la dreta francesa ha pagat molt car el seu coqueteig amb Le Pen, aquests neofeixistes analfabets amb la mateixa capacitat teòrica d'un alacrà i que no tenen res a veure amb aquella França culta, catòlica i estamental (i reaccionària però aguda) que va produir algunes de les pàgines més boniques del pensament i la literatura, un respecte.