Sembla lògic que Soraya Sáenz de Santamaría, en absència de Rajoy, rebés el president xinès, Hu Jintao, de passada per Canàries. A ningú ha escandalitzat la foto en la qual la vicepresidenta estreny la mà del mandatari oriental, a qui més tard va vendre les excel·lències d'Espanya com a destí turístic. Tot forma part de la normalitat diplomàtica, almenys fins que a un se li ocorre imaginar què hauria passat si qui feia l'escala en sòl patri hagués estat el president, per exemple, de Cuba. El més probable és que Sáenz de Santamaría no hagués acudit a rebre'l escudant-se en una repugnància moral insuperable. Ja hem assistit altres vegades a manifestacions d'aquest tipus, sobretot per polítics del PP.

No obstant això, el règim xinès no té res a envejar, pel que fa a la violació dels drets humans, al de Cuba. Potser no hi hagi en aquests moments un país més cruel amb els seus ciutadans. N'hi ha prou de recordar que s'executa a l'engròs i que l'objectiu de gran part d'aquestes execucions és el d'extreure les vísceres de les víctimes per comerciar amb elles al mercat negre. Però la Xina té una cosa que no té Cuba: milionaris que fan turisme. Ah, com es rebaixen les exigències morals davant dels diners! No és ja que Sáenz de Santamaría rebés Hu Jintao a peu d'avió i li estrenyés afectuosament la mà, és que ni tan sols li va retreure de passada l'assumpte dels afusellaments sumaríssims i tot això. Així és la vida.

Així és la vida. Com més gran és el poder d'un assassí, menors són els nostres escrúpols davant d'ell. El discurs, per exemple, amb el qual Bush va justificar la matança portada a terme a l'Iraq no tenia més consistència intel·lectual ni moral que aquell pel qual Anders Breivik, el cèlebre terrorista, va justificar la seva a Noruega. Però un viu retirat en un ranxo i l'altre és a la presó. No es tracta d'una qüestió de moral, sinó de poder. Enmig dels actes commemoratius de la massacre d'Hipercor, Sortu va ser legalitzat sense que els seus dirigents condemnessin els gairebé 900 crims d'ETA. Per què? Per necessitats del guió. Es comprèn la frustració de les seves víctimes. Però el món, amics, és i continuarà essent una porqueria.