És evident que cal emprendre reformes per fer més eficient el sistema universitari i aconseguir que els diners empleats reverteixin en la societat, però les urgències pressupostàries no són el millor mètode d'ajust, ja que porten a practicar apedaçaments i no solucions. Tirar endavant les retallades en el sistema universitari està resultant una de les assignatures més complicades per al Govern català. Els càlculs de la retallada no han considerat els efectes demolidors per a l'estructura universitària, que al principi de la crisi es mostrava en expansió; la frenada en sec que es pretén resulta impracticable sense afectar la medul·la d'aquesta organització. L´increment de les taxes pot impedir l´accés a la universitat dels fills de les famílies amb menys recursos. En el conjunt de la comunitat universitària s'és plenament conscient de les exigències dels temps determinades per la disponibilitat pressupostària realment existent. Però aquesta actitud d'acceptació per modular els recursos no és incompatible amb les resistències que els ajustos comportin una devaluació greu del sistema d´ensenyament superior, sobretot quan totes les anàlisis coincideixen que les retallades en els diferents trams de l'educació i de la formació acabaran passant una notable factura a les generacions futures i, en conseqüència a tot el país en el seu conjunt. Cal, per suposat, emprendre una reforma de les universitats per fer-les més eficients i per aconseguir que els diners que s´hi destinin reverteixin realment en la societat, però la necessària reforma no pot estar urgida per imposicions pressupostàries, ja que en aquest cas només es practicaran apedaçaments i serà pitjor el remei que la malaltia. La qüestió universitària és especialment delicada en un món en el qual els valors emergents i veritablement competitius tenen molt a veure amb l'estímul de la intel·ligència i els talents individuals aplicats a la investigació i la innovació. Per tant, cal preservar aquells instruments, com l´universitari, que garanteixen el futur de tots.
