periodisme distintiu i alguna cosa més

Una d'aquestes realitats la recordava recentment el director de The New Yorker, David Remnick, qui insistia en una cosa tan bàsica com que ha de cobrar-se pel periodisme de qualitat per poder continuar-ne fent. "Sense una realment rigorosa cultura d'investigació -comentava Remnick a El País-, d'explicació, de relatar bé les històries, de pressionar el poder, de mantenir la independència, no hi ha periodisme. I sí -postil·lava Remnick-; aquest tipus de periodisme és molt car, però hi ha alguna cosa més cara per a la societat: no tenir-lo". La reflexió de Remnick és, des d'aquest punt de vista, inqüestionable: el periodisme de qualitat costa diners i si no es cobra, no podrà seguir fent-se periodisme de qualitat. Si no pot seguir fent-se periodisme de qualitat perquè no es cobra, desapareixerà, i llavors sí que serà car per a la societat no tenir-lo.

I, efectivament, no hi ha dubte que els ingressos procedents de la publicitat, i més encara en la conjuntura actual, són insuficients per finançar les despeses d'un periodisme de qualitat que necessita dels millors periodistes i de molts recursos per desenvolupar investigacions rigoroses i fer anàlisis distintives, i no hi ha dubte tampoc que cal cobrar per aquests continguts, i en com més suports i plataformes millor, i com deia Rob Grimshaw, director d'operacions digitals del Financial Times, "en un món en el qual la publicitat no pagarà els comptes, has de provar altres coses", però seria simplista reduir les paraules de Remnick a la conclusió que la solució és tan senzilla com fer periodisme de qualitat i cobrar-lo, perquè perquè algú pugui cobrar, algú ha d'estar disposat a pagar.

I aquí, per desgràcia, ve el problema: fer periodisme de qualitat, periodisme que investigui, analitzi, reflexioni, contrasti i expliqui bé, i esperar simplement que la gent pagui per ell; fer bon periodisme però creuar-se de braços i esperar, no serà suficient. No, almenys, per a la major part d'empreses periodístiques.

Cal crear un entorn perquè aquesta relació tan lògica oferta-demanda realment funcioni. Com encertar en la definició d'aquest entorn és el veritable repte. Assumint que el principal pilar de la construcció correspondrà al periodisme de qualitat, faran falta, no obstant això, altres elements addicionals però rellevants, perquè la pujada que cal remuntar no sigui tan pronunciada.

John Meehan, exdirector del Hull Daily Mail i exexecutiu de Northcliffe Media, resumia en el llibre What do we mean by Local? (una compilació d'articles sobre periodisme local publicat per l'editorial Abramis, diversos dels capítols del qual els està extractant Roy Greenslade en el seu bloc a The Guardian), alguns dels altres pilars que cal anar aixecant paral·lelament a aquesta aposta pel periodisme de qualitat i a la seva rendibilització en qualsevol suport mitjançant el seu cobrament.

Meehan parlava de periodisme de qualitat com a base, sí, però també de significació, i de pertinença; això és, saber molt bé a quin públic ens dirigim, quin és aquest públic i assegurar-nos que l'enfocament correspongui realment a les preocupacions i hàbits d'una societat que ha patit una enorme transformació en els últims lustres, i assegurar-nos que no estem dirigint-nos, per inèrcia, als lectors, com ens hi dirigiríem fa 10 o 20 anys.

Parlava Meehan, també, del qüestionament continu d'alguns diaris cap a Internet: "Simplement hem d'assumir que els mitjans digitals són ara omnipresents i han de ser acceptats completament, en les redaccions i en els departaments de vendes de publicitat. Així que anem a integrar la premsa escrita i digital, però cal fer-ho de manera intel·ligent. Bolcar tot el nostre contingut imprès al web -fins i tot el millor d'ell- és una bogeria total, però l'altre extrem -centrar-se gairebé exclusivament en el paper perquè és el que paga el lloguer ara- és un camí cap a enlloc", i animava les dues plataformes a treballar en una mateixa direcció i a tenir més comunicació que mai, prenent decisions conjuntes.

Parlava Meehan que els periodistes han d'estar presents en les xarxes socials, "participant personalment amb els usuaris per promoure la marca i la seva rellevància; ampliar el seu cercle de contactes de confiança i de les fonts, compartir el coneixement, i influir en la comunitat"; parlava Meeham, en definitiva, de marcar un camí junts i aprofitar les fortaleses de cadascun al darrere d'un objectiu i una meta comuna, anar construint aquest entorn, peça també bàsica en el model de negoci global, que ajudi a captar l'interès dels nous lectors i aconseguir que paguin per productes informatius de qualitat, perquè hi troben alguna cosa que els resulta imprescindible en el seu dia a dia, perquè troben alguna cosa que els ajuda a aprofundir en la comprensió de la societat, perquè troben alguna cosa que els resulta primordial per informar-se, per reflexionar, per decidir.