Diverses experiències en les darreres setmanes m'han omplert d'un saludable optimisme davant les perspectives de futur que té aquest poble. He pogut veure que, de forma creixent, allà on hi havia inquietud hi comença a haver esperança; on hi havia emprenyament hi comença a haver determinació per canviar les coses i allà on hi havia desconcert i candidesa, ara s'hi veu més realisme i consciència de la necessitat de fer passos endavant. Penso que per fi estem arribant al moment en què una bona part de l'empresariat gironí està veient la necessitat que Catalunya esdevingui un estat en el futur mitjà.
"Que la gent arribi a les conclusions és més important que saber com hi ha arribat", deia un important polític francès del segle passat. I a fe que és engrescador veure com persones que fa pocs anys eren de tot menys independentistes, ara conflueixen naturalment en la necessitat de l'estat propi. Si bé estàvem avesats a veure estudiants, treballadors, mestres, metges o funcionaris atrets per l'independentisme, la presència d'empresaris no sols en actes independentistes sinó encapçalant importants iniciatives d'aquest signe, és avui un nou senyal del temps. Un senyal, a més, que el compromís és cada vegada més estès entre aquell sector que sent de manera clara el bloqueig que representa Espanya per als nostres interessos. "Espanya és el més gran obstacle a l'èxit de la meva empresa", em deia l'altre dia un empresari de Cassà de la Selva que fa uns anys sé que desconfiava de l'"aventura" de separar-se d'Espanya. Ara diu que per als empresaris catalans i per a l'economia catalana, "l'aventura avui és quedar-se a Espanya".
En un altre ordre de coses, però sens dubte associat al tema, hi ha l'aspecte més institucional i associatiu del fenomen. Cal que els qui creiem en el futur de Catalunya ens sentim satisfets amb la incorporació de més de la meitat dels nostres ajuntaments a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). Aquest fet és un veritable terratrèmol polític, a escala internacional, que només la tebior d'alguns mitjans ha pogut dissimular. També cal aplaudir l'excel·lent feina que estan realitzant entitats empresarials com el Cercle Català de Negocis o la Fundació Catalunya Estat, que estan convencent els empresaris de la imprescindibilitat de l'estat propi i la incompatibilitat amb la manera de fer espanyola. També caldria elogiar el comportament i les actuacions de les Cambres de Comerç gironines. La implicació de diverses d'elles en les reivindicacions més obstaculitzades per Madrid (desdoblament de la N-II -l'actual carretera de la mort-, la potenciació i "catalanització" de l'aeroport de Girona, que cal arravatar a AENA com més aviat millor) els situa en una clara línia de país, enfrontat a la passivitat que suposa una part de l'actual classe política.
Per altra banda, cal entendre el molt real escepticisme amb què veu bona part de la societat catalana el tema del Pacte Fiscal i que en pugui sortir absolutament res de positiu. Perquè aquesta societat ja no demana repetir històries fallides sinó que vol resultats i solucions amb emergència si és que el nostre Govern ha de poder afrontar els seus deures. Ha de ser així si volem superar amb èxit la xacra de l'atur, els desnonaments i la greu crisi financera que tenalla la nostra nació.
Com a president de Solidaritat Catalana per la Independència i com a diputat per Girona, m'omple de satisfacció veure com, a poc a poc, la societat gironina està venint irremissiblement i convençuda cap a l'independentisme. Els partits convencionals ho estan evidenciant, bé amb el seu flirteig que es veuen obligats a escenificar amb el sobiranisme (el paper de SI és, evidentment, de fer-los-hi acostar del tot), bé amb l'admissió de corrents interns més o ?menys independentistes. En aquest sentit cal felicitar la valentia d'Ernest Maragall a l'hora d'insistir en una cosa tan bàsica en el món democràtic com ho és que un poble tingui el dret a decidir, reivindicació no únicament "nacionalista", sinó simplement democràtica.
Davant d'un nou 11 de Setembre que pot ser històric, davant de la falta de solucions que ens ofereix Espanya i els partits unionistes, davant del desconcert dels empresaris en l'actual crisi, cal agafar força de cara a una tardor que promet ser intensa. Proposo que ens inspirem en l'exemple d'Escòcia, país que també forma part de l'Europa occidental i que vol sortir de segles d'arraconament econòmic i subordinació política. Els nostres empresaris farien bé en prendre nota del pensament i la praxi de persones com Jim Mather, exministre d'Empresa, Energia i Turisme del govern d'Alex Salmond. Exercint un lideratge encomiable, ha pogut convèncer una generació sencera d'empresaris escocesos de l'avenç que significarà la independència per a l'economia escocesa. Ha realitzat una intensa campanya pedagògica per fer-los confiar en les seves pròpies forces, per buscar la diversificació i internacionalització de les seves empreses i per fer-los sortir d'un marc de falta d'autoestima i fatalitat nòrdica que la política de Londres els havia imbuït al llarg dels segles.
Amb un empresariat com el nostre, amb força més múscul històric, però molt més conscient del llast que significa estar lligat a la metròpoli -en aquest cas de Madrid-, tenim moltes més raons per ser optimistes davant el futur que l'estat propi ens ha d'obrir als catalans.
