sóc conscient, com a la majoria de la meva generació, que m'ha tocat viure una de les èpoques més plàcides de la història mundial recent. I crec que també aquesta petita pau local de més de quaranta anys, potser també ha adormit la meva capacitat de "revolució". Les ?guerres, els conflictes territorials, la pobresa, en definitiva les desgràcies televisades, sempre queien lluny. Això s'ha acabat i ara vénen temps nous. En som conscients de veritat? No vull dir que el moment es torni tràgic ni catastròfic, sinó que arriben dies excepcionals en tots els sentits.
I de sobte, aquells que sempre han mantingut la bandera de la reivindicació més progressista ara es queden muts. Des del col·lectiu d'artistes de la vida, em sento decebut. Nosaltres que mai hem tingut res, que sempre hem estat al límit de la crítica i en boca de tothom, que ens hem hagut de buscar la vida per les cantonades, ara on som? Per què no opinem visiblement del que està passant i del que creiem que passarà?
Hem dit "No a la guerra" de països llunyans, hem sortit al carrer pel poble de Palestina i sahrauí, hem estat en contra del terrorisme d'altres comunitats, hem dormit a les portes de teatres que tancaven, hem salvat balenes, hem inundat les xarxes socials a favor de cantants russes tancades a la presó... i ara que Catalunya ens demana opinió i valentia, on som? On som els creadors de totes les bandes, d'un costat i l'altre, d'una cultura i de l'altra? Què ens passa? Tenim por? Ens han adormit amb la subvenció? Ens han domesticat amb la por a perdre la nostra petita parcel·la de treball?
Ara més que mai els artistes ens hem de posar al servei del país i a primera línia de foc. Estem acostumats a rebre, per tant, aquesta pedagogia de la llibertat de discurs la podem assumir perfectament. Des d'una obra de teatre, a un quadre, a un conte o a una performance, hi podem dir la nostra.
I amb això no parlo de fer proselitisme a favor d'un sí o d'un no; parlo de crear estats d'opinió, de despertar el debat i no conflicte amb les nostres obres; de fer pensar, de fer reflexionar, d'obrir els ulls a la gent perquè participi d'aquest moment clau. Aquí a casa, a l'Estat espanyol, a l'estranger, estiguem on estiguem, hem d'aportar la nostra capacitat de generar preguntes. Els que hem viscut de la cultura d'aquesta terra i ara no podem jugar al joc de mirar cap a una altra banda. Ara hem de fer un pas endavant i "crear" al servei d'una reflexió pacífica i democràtica.
Que cadascú es pregunti què pot aportar; i aquells que sempre hem presumit de la nostra identitat, siguem valents per defensar-la quan la història ens reclama. Les ficcions són per a l'escena, la realitat és al carrer. Ara carrer i escena és un tot. I aquell artista que defugi del debat serà còmplice d'un silenci vergonyós!
