llegeixo amb pesar que s'ha acabat allò de receptar medicaments a prendre pel cul. Literalment, vull dir. O sigui, que els supositoris han passat a millor vida i només subsisteixen amb penes i treballs els de glicerina, que ni són medicaments ni són res, sinó un desembussador de canonades, i vostès ja m'entenen.

Un greu error. Perquè més enllà de les seves virtuts medicinals ara qüestionades, el supositori era un ritual d'iniciació a la vida. Als setanta, estiguessis refredat, anessis restret o tinguessis berrugues als peus, tot se solucionava amb un supositori, mot que pel seu prefix -sup- ja indicava tres coses: que entraria al cos per la seva part baixa, que el receptor es col·locaria en posició supina, i -ara s'ha sabut- que la seva efectivitat es basava en suposicions.

A les ciutats, a falta de llar de foc, les famílies es reunien al voltant d'un supositori: recordo amb nostàlgia l'àvia agafant-me les cames, l'avi tapant-me la boca per apagar els crits de terror, la mare lligant-me els braços amb el cordó de la planxa, i el pare introduint-me el petit cilindre a un cul fins llavors immaculat, mentre inclús el gos participava de la festa recollint amb la llengua el supositori quan -sempre succeïa- el meu savi esfinter l'expulsava potser per perllongar tan alegre imatge de família unida. O aquelles fugides pel passadís amb els pantalons avall, que feien pensar als meus progenitors que estaven criant un futur polític.

Ja d'adults, els supositoris han servit per a una cosa tan necessària com relativitzar l'horror. Oblidin les imatges d'Hiroshima, d'Auswitchz o d'Esperanza Aguire amb faldilla curta i mitjons de tennis: només qui ha entrat en una habitació i ha sorprès un avi intentant posar-se un supositori ha vist l'infern de prop.

Per no esmentar que la seva freqüent aplicació ens va adaptar el cul per a la vida adulta, i avui podem tractar amb polítics, banquers i empresaris quasi sense sentir dolor. Per tot plegat, que tornin els supositoris.