Minva el repertori de les fotografies idiotes en què es veu embolicat el periodisme. A falta de liquiditat, no es cultiva el gènere inaugural, que va omplir de buit i vanitat pàgines de col·locacions de primera pedra, descobriments de placa i talls de cinta d'autoritats locals, regionals i nacionals (abans civils i militars). A canvi, creixen el gènere «cimera», la superproducció internacional, i el gènere «trobada», local. A la vigília de la cimera, es mesura la importància pel nombre de periodistes que es concentren i el nombre de policies que es dispersen, deixant clar que l'expectativa i la repressió antecedeixen, coincideixen i succeeixen a la inacció i només poden deixar frustració. La foto té prefixat el format, horitzontal, perquè es tracta de gent agrupada que ha oblidat que no sempre és pertinent somriure, encara que hi hagi càmeres davant i el gest surti de molt endarrere. Per això tants lectors i espectadors opinen desdenyosament de la família de la foto de família.
El subgènere de la trobada necessita menys mitjans però és molt rendible en pàgines dedicades, per poc que es treballin bé els gestos, es vagi a obrir la porta del cotxe a l'invitat o se l'esperi a peu ferm i expressió seriosa dalt de l'escala. És ridícula l'encaixada de mans, que es representa per a les càmeres, fins i tot més d'una vegada, i que a la televisió es veu com un joc de sacsejades de braç un xic infantil per a persones grans i ben vestides i també és irrisori quan mantenen la mà dreta encaixada i immòbil -obli?dant que les fraccions de segon de la velocitat d'obturació fan aquest treball- i queden paralitzats i somrients davant les càmeres de TV, també com en els vells jocs infantils de córrer i parar o, com en les noves joguines audiovisuals, l'efecte de parar el temps però sense que la imatge giri 360 graus al voltant de res, efecte especial del qual s'encarrega el text.
