Sembla que la crisi actuï com una força desconeguda sobre les persones i les institucions. Com si els successos necessàriament s'anessin encadenant de manera fatal. Res ens és favorable, ni als ciutadans ni a les empreses. Dia rere dia, els fets es desenvolupen adversament per a una gran majoria. És el desastre la meta, el punt d'arribada en aquesta cursa desesperant? Per molt d'esforç que s'inverteixi a sortir d'aquest esvoranc emocional, tot indica que avui resulta impossible tirar endavant cap iniciativa o projecte. Se suposa que els polítics -i els tècnics- que ens governen saben com conduir-nos per una situació problemàtica com l'actual. Són escollits per exercir amb professionalitat i rigor l'autoritat sobre un territori i els seus habitants, això és, per dirigir les institucions al voltant de les quals ens organitzem en democràcia. Però no. La realitat és que, amb ben poques excepcions, no satisfan cap dels dubtes que ens assalten davant d'una amenaça que és tan certa que ja no impressiona, sinó que aclapara. És descoratjador, no obstant, aquells que ens han de proporcionar respostes amb prou feines tenen la capacitat de formular preguntes.
