13 de desembre de 2012
13.12.2012
Diari de Girona

No ho podran impedir

13.12.2012 | 01:00
No ho podran impedir

Què ha fet Madrid i tot l'aparell de l'estat en pes des que Artur Mas va anunciar que es faria una consulta? Amenaces de tota mena, pressions i guerra bruta

quan un servidor anava a escola recordo que el llibre de geografia incloïa països que han deixat d'existir. Per exemple: Iugoslàvia, Txecoslovàquia, la RDA (Alemanya Oriental o República Democràtica Alemanya) o la mateixa Unió Soviètica, l'URSS. Tots aquests Estats van desaparèixer o canviar de nom després de la caiguda del Mur de Berlín. Això per una banda, pel que feia a l'Europa Oriental. Per altra banda, i dins del que s'anomenava territorio nacional, l'Estat espanyol encara disposava d'algunes colònies a l'Àfrica la propietat de les quals es va mantenir fins a la mort del dictador. Noms com ara Ifni, Sidi Ifni, El Sàhara espanyol, Fernando Poo, Santa Isabel o Guinea Equatorial em recordaven les pel·lícules de Tarzan, amb aquelles expedicions a la selva que sempre acabaven malament (sortosament, al final apareixia Tarzan i ho arreglava tot amb quatre crits).
He apuntat més amunt el que tothom sap només per remarcar que la història de les nacions no s'atura i que canvia al llarg dels temps. Ara bé, ¿el fet de desconèixer que l'antiga Iugoslàvia era un Estat de l'Europa de l'Est format per diverses nacions alterava d'alguna manera la realitat nacional de Croàcia, de Bòsnia, d'Eslovènia, de Kosovo o de Sèrbia? De cap manera! Occident podia creure que Tito i els altres iugoslaus eren tots iguals; però que mig món s'ho pensés no canviava res. I el mateix passava molt més al nord, a l'antiga URSS, perquè allà dalt hi havia nacions com ara Estònia, Letònia i Lituània que l'antiga Unió Soviètica havia ocupat aprofitant la Segona Guerra Mundial. Els lituans van deixar de ser-ne mentre el seu país pertanyia a l'URSS? De cap manera! I el mateix els devia passar als ciutadans d'Armènia i de l'Azerbaidjan, o als de Geòrgia o del Tadjikistan. Se sentien soviètics, potser, pel sol fet de pertànyer a aquell Estat, o el seu sentiment nacional era el de sempre, el de ser el que són?
Ara bé, ¿la creació de nous Estats (que no nacions, perquè s'ha demostrat que abans sempre han existit, encara que sotmeses a d'altres estats) s'ha limitat a l'Europa de l'Est, la que quedava a l'altre costat del Mur de Berlín i que dividia les dues Alemanyes? Ni molt menys. Per exemple, i tornant a l'Àfrica, fa vint-i-cinc anys va néixer Namíbia. Posteriorment, un altre Estat veuria la llum al Continent Negre: Eritrea, després de 30 anys de guerra d'alliberament d'Etiòpia.
De tota manera, tots els nous estats neixen després de parts tan llargs i dolorosos? El cert és que no ha de ser forçosament així, perquè només cal recordar la independència de Noruega de Suècia a començament del segle passat, o la separació de vellut entre Txèquia i Eslovàquia. O sigui, que dues nacions es posin d'acord per començar a fer camins separats, diferents i independents no implica a la força que prèviament s'hagin de matar a trets. Suposo que la diferència entre ambdós sistemes es deu a un important factor cultural, de civilització i de respecte democràtic estricte envers la voluntat dels pobles. 
I aquí, precisament aquí, en la cultura, la civilització i el respecte democràtic estricte envers la voluntat dels pobles, de les nacions, és on hi ha el problema. Què vull dir exactament? Per dir-ho d'alguna manera, la distància que separa Londres de Madrid no és només la que es pot comptar amb quilòmetres, perquè el respecte democràtic estricte envers la voluntat d'una altra nació encara no té unitat de mesura. En aquest sentit la distància és sideral. Per exemple: ¿s'ha produït alguna declaració de membres del Govern britànic o d'institucions del Regne Unit dient que en cas de referèndum haurien d'anar a votar tots els ciutadans de l'Estat: escocesos, anglesos, gal·lesos i nord-irlandesos? Evidentment que no. Qui ha de decidir si Escòcia s'independitza o no de la Gran Bretanya únicament són els escocesos. Una altra cosa ben diferent és que Londres faci campanya a favor del no. Només faltaria, perquè cadascú defensa els seus interessos. I compte, perquè possiblement, si el referèndum es fes ara, potser guanyaria el no. Com d'altra banda ja ha passat dues vegades al ?Quebec, actualment encara dins del Canadà.
No sé si els unionistes entenen la diferència que hi ha entre països civilitzats i amb una llarga tradició democràtica, en aquest cas el Regne Unit i Canadà per una banda, i l'Estat espanyol per l'altra. Què ha fet Madrid i tot l'aparell de l'Estat en pes des que Artur Mas va anunciar que es faria la consulta? Amenaces de tota mena, pressions i guerra bruta amb falsos informes policials en un diari d'extrema dreta afí al PP; un rotatiu que encara cerca connexions entre els atemptats de Madrid i ETA. És tan democràticament trist que de vegades em vénen ganes no pas de plorar, sinó de vomitar, de fàstic.  
Tanmateix, i malgrat que aquest mal neix quan Franco es va morir al llit (sense haver estat jutjat per crims contra la humanitat) deixant-ho tot lligat i ben lligat, com ha quedat demostrat al llarg dels darrers 34 anys, el cert és que la història de les nacions sempre va endavant i que no es pot aturar. Espanya podrà negar durant un temps l'evidència que els catalans formem un nou Estat; però ara, i dins de la UE, no ho podrà impedir i finalment ho haurà d'acceptar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook