la sopa de farigola és un de les sopes més típiques de Catalunya, feta amb una herba molt estimada en aquesta cuina, com a Provença. Aquesta sopa encara es fa en alguns llocs. A la Catalunya Nord n'hi ha una versió amb el brou lligat amb ous. En alguns llocs de Catalunya i al nord del País Valencià se'n diu Sopes de pastor -nom emprat també a Catalunya per a algunes sopes de pa-. El pa sagrat, reutilitzat, reciclat, aprofitat. Tota una lliçó de la cultura tradicional per als temps actuals. A Menorca el tem (farigola), també es posa a les sopes i bullits. A Menorca, a més, sempre posen farigola o "tem" a les escudelles o brous.

La base d'aquesta sopa és un bon pa de pagès i un bon oli d'oliva.

La farigola també és anomenada timó, especialment a l'Urgell, Andorra, etc. -aquí, doncs, és Sopa de timó-.

Les sopes a base d'aigua (i a vegades brou de bullir verdures i llegums), pa i alguna herba i, sovint, un o més ous, es troben arreu de la Mediterrània. Només canvia, en general, l'herba que s'utilitza per perfumar-les: menta (comarques de Girona, Andorra...), celiandre fresc (l'Algarve, Portugal), sàlvia (Provença), serpolet, orenga, etc. El seu origen, indubtablement, és medieval; la nissaga, igual que el nom de "sopa" s'atribueix a la cultura carolíngia, i autors com Francesc Eiximenis (s. XIV) ja ens descriuen l'operació de "fer sopes", és a dir, tallar llesques de pa per ser banyades per un brou (en alguna comarca, i a Mallorca, continua emprant-se el terme de "sopes" en plural) -"sopes d'afaitar", al Ripollès-.

Quan el pa era bo, i quan la gana es feia sentir, i quan la gent sabia "reciclar", es varen inventar les sopes de pa. De les més elementals, com les sopes escaldades a les més elaborades, com la sopa de peix -Josep Pla deia que la sopa de peix només era bona així-, la sopa de sofregit o de tomàquets -que, amb variants, es fa a tota la Mediterrània, de Grècia a Andalusia, passant per Itàlia o Andorra, Portugal- o els gaspatxos, també amb pa. Finalment, l'Aiga bolhida és una famosa sopa, present en molts receptaris de cuina "francesa" sota el nom d'"Aigo-boulido" i altres grafies ignorants. No és més que el nom occità d'"aigua bullida" (o bullida) transcrit d'una forma pintoresca.