Finalment, el TAV ha arribat des de Barcelona a Girona i a Figueres. Només ha trigat quasi 48 anys des que a Catalunya començaren a parlar d'igualar l'ample de les vies de tren amb el d'Europa. I només ha costat 4.700 milions d'euros. Pels rails ha deixat innombrables damnificats, sia gent que no ha cobrat encara, gent que ha perdut el seu negoci o la seva feina, el desastre ciutadà que han representat les obres, etc. I no parlem de la decepció dels gironins, que possiblement no veuran mai la desaparició de l'inefable viaducte, no veuran mai la seva ciutat normalitzada.

Això sí: des d'ara, si ve, el TAV anirà bé; i potser fins i tot vindran els participants d'algun congrés que es faci a Barcelona o, amb sort, a terres gironines. I, per descomptat, alguns barcelonins podran gaudir del luxe d'anar còmodament a París. I para de comptar! Perquè beneficis, el que se'n diu beneficis reals, pocs en portarà l'embafador TAV. Per una senzilla raó: no s'ha construït per obtenir una rendibilitat social i/o econòmica, sinó exclusivament política: reforçar l'articulació d'Espanya i la cohesió territorial, de tal manera que, com va dir l'Aznar l'any 2000, el TAV "en diez años situará a todas las capitales de provincia a menos de 4 horas del centro de la Península". És a dir, de Madrid. Ni que sigui a costa d'allò imprescindible, com ara el corredor mediterrani -amb tot el que mou i remou- o la millora de la xarxa de rodalies o el medi ambient, o les empreses i mà d'obra que no vindran al territori, o tantes altres coses prioritàries en relació amb el TAV. Que més aviat s'ha convertit en un tap.

PS.- TAV: Tren d'Alta Velocitat; AVE: "Alta Velocidad Española".