10 de febrer de 2013
10.02.2013

UN MAGNÍFIC TESTIMONI HISTÒRIC

10.02.2013 | 01:00
UN MAGNÍFIC TESTIMONI HISTÒRIC

Com a culminació d'un intens treball que ha durat uns quants anys, el passat dia 1 de febrer es va presentar al Teatre Municipal el documental que porta per títol Amagats sota terra. Jaume Prat i Quim Paredes, amb la col·laboració de Jordi Pericot, han realitzat una meritòria tasca per aconseguir deixar un testimoni directe i fidedigne dels fets luctuosos i tràgics que afectaren el nostre país en general, i d'una manera particular la nostra ciutat de Girona. Ha passat molt de temps des d'aquells tres anys en què s'obrí un parèntesi en la vida tranquil·la i assossegada de la nostra ciutat. Molts dels protagonistes d'aquells episodis ja no hi són. Però encara els autors d'aquest documental han pogut trobar una trentena de persones que hem volgut deixar constància del que vàrem viure i de l'impacte que aquells fets deixaren en les nostres vides. Des que es varen fer les entrevistes fins que s'ha presentat el seu resultat ja han mort cinc dels entrevistats.
La feina realitzada pels autors d'aquest reportatge ha estat ingent. Buscar els testimonis directes. Posar-s'hi en contacte. Establir el diàleg i gravar-lo. Posteriorment un delicat treball de laboratori per seleccionar els fragments a reproduir, confrontar-los. I fer que el conjunt tingui sentit i coherència. Buscar fotografies d'aquell temps, cosa molt difícil, ja que el testimoni gràfic no es prodigava com passa ara. I també per haver-se'n perdut o malbaratat. Recórrer el terreny, buscar fins i tot en les entranyes de la ciutat. L'esforç, la constància, el saber fer i la tècnica han donat el seu fruit. I de tot això n'ha sortit un documental de prop d'una hora i mitja de durada. Un documental que va ser contemplat, escoltat i seguit amb atenció, interès i amb unes notes de veritable i profunda emoció.
S'exposaren vivències, records, estats d'ànim d'un temps que està a més de setanta anys de distància i malgrat aquests llargs anys transcorreguts tots els qüestionats responguérem amb claredat, sinceritat i amb tota mena de detalls. I tot amb una gran espontaneïtat, sense necessitat de recórrer a apunts ni a cap nota escrita. Els fets havien deixat una empremta tan profunda que ha estat impossible esborrar.
El públic que presencià la projecció era molt variat. Gent de totes les edats i de les més diverses mentalitats. Uns que hi havíem aportat el nostre testimoni. Altres que també havien viscut els episodis exposats. I molt especialment molts que encara no havien nascut quan es produïren els fets esmentats i només n'han sentit a parlar i n'han llegit narracions històriques, més o menys equànimes i imparcials.
Uns esdeveniments originats i viscuts fruit de la passió difícilment es poden explicar amb equanimitat i serenor. I això que és tan difícil és el que han aconseguit els autors del documental. Han partit de la base que no pretenen parlar de bons i de dolents, sinó exposar amb la màxima veracitat i proves documentals uns fets que marcaren tota una generació de gironins.
En els vuitanta minuts i escaig de diàleg i de projecció es repassen els patiments i la por que experimentarem els gironins de la generació de la guerra. Els primers mesos de terror amb l'actuació d'alguns comitès. El pànic quan de nit s'aturava un cotxe davant la porta de casa. Més endavant l'escassetat de les coses més necessàries. Els productes bàsics alimentaris. El combustible per cuinar o per preservar-se de la fred. La targeta de racionament. Les cues per adquirir determinats productes. L'estraperlo i els preus abusius... El perill de bombardeig. El pànic que es produïa quan sonaven les sirenes d'alarma. La gent esparverada corrent a la recerca d'un resguard que no se sabia on es podria trobar. La ingent obra de construir refugis soterrats. Refugis que els autors del reportatge han buscat, han trobat i han estudiat. Les incomoditats, la manca d'higiene en uns espais poc ventilats, sense els serveis tan necessaris i imprescindibles. Però que no es consideraven primordials quan la necessitat d'enllestir la construcció era urgent i vital. La claustrofòbia que es podia patir en aquells caus, amb poca llum, amb massificació humana, sentint com retrunyia l'explosió de les bombes a l'exterior. La por de què les entrades del refugi, tot i que en tot cas eren dues, poguessin quedar obturades. La preocupació de si en sortir indemnes d'allí trobaríem la pròpia casa entera o destrossada. Hi havia qui tenia més por de romandre en el refugi que viure el bombardeig des del propi domicili o des del carrer. Hi ha qui pot recordar la visió de les bombes quan anaven caient. El soroll en trencar l'aire en el seu curs i l'espetec en caure i explotar. Finalment arribà el que per a uns representava l'alliberació, mentre que per a d'altres s'iniciava una nova etapa de sofriment, amb l'exili, la postergació, la presó, la paret del cementiri.
El terror de l'estiu i tardor del 36 havia estat cruel. Les penalitats de prop de tres anys de guerra, tremendes. Les conseqüències dels bombardeigs, tràgiques. La repressió de la postguerra, desmesurada, amb accions irreparables. Els autors del reportatge han volgut esbrinar la veritat de tot això i deixar-ne fidel constància. I ho han fet amb un gran sentit de responsabilitat, amb respecte als diversos punts de vista expressats pels entrevistats, amb un afany de presentar els fets verídics, sense maquillatges, ni partidàries interpretacions. Presentar aquesta temàtica sense que ningú de l'auditori tingui motius per sentir-se incòmode no resulta fàcil i haver-ho aconseguit té un gran mèrit. Han passat molts anys, el món ha donat moltes voltes i la nostra ciutat ha evolucionat en tots els aspectes. Però encara hi ha ferides obertes que no es tanquen procurant l'oblit, sinó fomentant la bona entesa, la comprensió, la convivència. La importància que té un treball com aquest és que ens ajuda a entendre el que representa tota guerra i d'una manera molt més punyent la que s'anomena guerra civil que resulta ser la més incivil de totes les guerres. Un daltabaix com el que la nostra generació va patir no es produeix espontàniament, sinó que és el resultat de tot un seguit d'incomprensions, d'intransigències, d'ambicions, d'intolerància, de fanatisme, de radicalisme. Cal evitar des de la seva arrel, tots aquests ismes, que en un itinerari lliscant i en pendent poden tenir greus conseqüències.
La paraula guerra no s'ha d'associar a victòria i derrota; a vencedors i vençuts. Sinó a abolicionistes i pacificadors. La ?guer?ra s'hauria de desterrar del nostre àmbit social. En tota guerra poden passar i passen grans barbaritats. Fins i tot persones normalment pacífiques poden fer disbarats. Recordar amb serenitat, desapassionadament i amb seny aquella que lamentablement haguérem de suportar pot i ha d'ajudar que ni nosaltres ni les noves generacions no n'haguem de viure mai més cap altra. I això és el que ajuda a assolir un treball com el que estem comentant. Pel qual els seus autors mereixen les més efusives i entusiastes felicitacions.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit