Els lingüistes haurien de ser capaços de trobar una paraula per definir el moment actual, on tot allò que era sòlid (la política, les institucions, el sistema bancari, el model econòmic, el sistema judicial, la religió, l'ètica, els valors, les classes socials...), s'esmicola, probablement, per la crisi de confiança més gran que hem viscut a la nostra història recent. Els més pessimistes ho atribueixen a l'enfonsament progressiu de la civilització europea i els més optimistes parlen de final de cicle. Però seria bo trobar un mot per agrupar aquest declivi generalitzat, perquè com a mínim ens permetria ubicar la situació sense tants matisos, sense tantes versions.
Potser, la definició que més s'hi ajusta seria desballestament (segons l'IEC, destruir el degut enllaç, l'ajust, de les peces de què es compon), perquè és evident que alguna peça hem perdut pel camí quan es posa en dubte la credibilitat de tota la cadena d'institucions públiques, des del Govern als ajuntaments, com també es fa impossible creure en l'ètica dels partits polítics, i des de fa molt temps, ja no podem creure en els gestors de l'economia i en cap de les seves organitzacions. Intencionadament o no, s'està desballestant un sistema al qual queden molt poques peces sanes i potser cap que no requereixi una profunda revisió.
Però, mentre no ens aclarim amb la definició, la qual ens ha de permetre identificar millor el problema, seguirem remenant en el fang, fixant-nos en els petits detalls i mirant sota els centres de flors, no fos cas que tot quedés reduït a un simple micròfon i que tot allò que es descompon sigui només un miratge, un problema de visió i que aquí tot hagi de continuar igual, sense adonar-nos que tenim un defecte en els fonaments que ja no aguanten un edifici tan maldestre.
