És inevitable per a un artista gironí nascut al Barri Vell, com servidor, exveí del poeta Josep Tarrés i amic del polifacètic Carles Vivó i el seu deixeble Jep Roma, i del genial Damià Escuder, l'exnou Ramon Llull dels Països Catalans. Tot i ser antagònic amb els espiritualistes esotèrics, sóc també lector d'amagat de tots els llibres inspsirats en les llegendes fantàstiques sobre l'altra història màgica de Girona, parodiant l'ultra reaccionari de l'hispànic Sánchez Drago. Un cop més, l'amic Jep, en les nostres mensuals trobades, ens intercanviem llibres, és culpa d'ell que em recomanés llegir La bruixa de Girona de Miquel Fañanàs. Com el seu bon amic Rafel Nadal, se'ls nota molt que són periodistes, no lletraferits autèntics. El mateix podríem dir de l'olotí Narcís Gironell, o de la Cantalozella, tots aspiren a fer novel·les que agradin i venguin, per això són seguidors de les narracions blanques, políticament correctes, que res seriosament qüestionen-critiquen, com el seu màxim patró a Catalunya d'aquesta, diguem-ho clar, antiliteratura tova, com fou el J. M. Folch i Torras de les populars Pàgines viscudes.

Avui ens centrarem en aquesta sèrie de periodistes gironins esdevinguts psudo-narradors de novel·les, històries. Els seus mestres són El nom de la rosa, El pèndul de Focault d'Umberto Eco, El Código Da Vinci d'en Brown, i sobretot Els Pilars de la Terra. Aquestes novel·les són best sellers de qualitat que no han portat res de nou al llenguatge i innovacions de l'alta literatura contemporània. I sí centenars d'imitadors espavilats, seguidors del filó de la novel·la històrica que a través del kitsch, o sigui del fals art-cultura, fan pastitxos sobre grans temes, personatges que ja tenen una aureola de grandesa-fama.

El periodista Fañanàs fa un hàbil reportatge divulgatiu sobre la Girona que construïa la darrera Catedral, després de les esglésies romàmiques de Sant Pere de Galligants, i l'excol·legiata gòtica de Sant Feliu, que una ciutat tan petita com Girona tingués dues grans esglésies, i després dues catedrals, tot i derrocar l'interior que ens queda el meravellós claustre i la Torre de Carlemany. I no parlem dels innumerables convents.

Té interès veure com els mestres d'obres -picapedrers-, etc., discutien amb el bisbe, canonges, arquitectes, vinguts d'arreu de la península i d'Europa per si la catedral de Girona aguantaria la bòveda només amb les columnes d'una sola nau. Fañanàs fa un conte per a infants, el recreen els diferents aspectes de la vida i poder de l'Església catòlica gironina.

El més interessant és el retrat de Nicolau d'Eimeric, gran inquisidor del Sant Ofici a Girona. Fañanàs carrega tota la maldat en el retrat del diabòlic inquisidor, que estava al servei absolut en la defensa dels dogmes i poders de l'església i dels interessos econòmics territorials dels reis i la noblesa. Tot i la inicial pugna d'interessos amb l'ascendent burgesia comercial i les elits econòmiques jueves dels prestamistes de diners. Està ben descrit com vivien els jueus del Call gironí, i com eren de mal vistos, perseguits, per les seves idees religioses. És evident que quasi tota la classe social-laboral d'aquella època estava basada en la construcció de la Catedral, on mestres, artesans, picapedrers, artistes, treballadors, estaven al servei de l'Església catòlica que els finançava.

La novel·la Josafat, d'en Bertrana, i el conte La fi del món a Girona, d'en Ruyra, expressen molt més a fons el drama i el terrible, per les classes populars més pobres, viure en aquella sinistra Girona d'esglésies, catedrals, convents, encerclada en muralles, torres, carrers estrets i costeruts, que encara es poden trepitjat en la part alta del Barri Vell gironí. I d'aquí ve la història de la Bruixa de pedra que en Fañanàs desmitifica la versió llegendària que "pedres tires, pedres tiraràs, de pedra quedaràs". És el contrari en la novel·la, la gàrgola de la Seu, rere els contraforts, són una estàtua, retrat, homenatge del Bisbat a la pobra Guisla de Recasens, acusada falsament de bruixa per l'inquisidor Eimeric, i que fou tres vegades preparada la llenya per cremar-la, però misteriosament van caure tremendes tempestes d'aigua que evitaren que la cremessin. I el poble de Girona protesta per la injustícia, i fou indultada, i pobre, sense mitjans, fou acollida al Convent de les Benetes de Sant Daniel. Allà cultivava l'hort i va aprendre a llegir i escriure aquella falsa bruixa, amant de la natura i les plantes medicinals...

Recomanem per la seva innocència narrativa, com les llegendes gironines d'en Carles Vivó i en Jep Roma, el nou Italo Calvino gironí, la lectura a les escoles, ja que divulga d'una forma planera la història d'una època gironina, la de la construcció de la darrera catedral, el poder eclesiàstic, i sobretot com treballaven els pobres i els jueus...