La Pujada a Peu als Angels va nèixer gairebé de forma casual. Va ser per una disputa entre els atletes i els nedadors del Grup, com recordàvem en la nostra edició de diumenge passat. A principis dels anys seixanta, els atletes del GEiEG asseguraven poder pujar al santuari en poc més d'una hora, fins que el nedador Felipe Sánchez Babot, reconegut esportista i metge gironí, hi va pujar en 58 minuts i mig. Això va provocar que un any després l'històric GEiEG, presidit aleshores per Santiago Sobrequés, organitzés oficialment una pujada a peu que s'ha mantingut fins als nostres dies. Unes 700 persones van participar diumenge passat en la prova del cinquantenari, la majoria de les quals realitzen el recorregut a peu sense cap altre objectiu que cobrir el trajecte i arribar a dalt; a ser possible amb un temps inferior al de l'any anterior. La Pujada a Peu als Àngels es pot considerar una de les pioneres de les curses populars a les comarques gironines. Aquest tipus de competicions s'han convertit en els últims anys en un fenomen social imparable. Des de les milles urbanes, fins a la marató, passant per la mitja marató i curses de distàncies entre els sis i els deu quilòmetres. També els triatlons, una altra activitat en auge els últims temps. N'hi ha per a tot tipus d'aficionats a l'esport. Potser l'única "disfunció" és que en una mateixa cursa poden coincidir alhora esportistes professionals amb gent que va a divertir-se i a gaudir de l'esport sense necessitat de prioritzar la competició. En qualsevol cas, són activitats massives, netes, participatives i barates i que fomenten els principis més bàsics del món de l'esport. Per tant, té mèrit que el GEiEG hagi mantingut durant cinc dècades una activitat popular com la Pujada a Peu als Àngels.
