o hi ha dubte que l'enveja (sana o malaltissa, tant és), és un dels motors que empeny la societat: si el meu veí té un BMW, jo voldré un Porsche i el de l'altre costat un Mercedes Benz (i perdonin que "casualment" hagi triat tres marques alemanyes, és pura deformació d'origen). Però quan l'enveja "envaeix" a les administracions, canvia de nom. Passa a dir-se "projecte de cooperació" i llavors és quan neixen grans infraestructures, com la línia de l'AVE entre Girona i Madrid, que només s'ha construït per apropar la Costa Brava a la capital d'Espanya; o petites organitzacions territorials, com el Triangle Dalinià, que s'han inventat Cadaqués i Púbol, per treure algun profit dels milions de visitants que atrau el Teatre-Museu Dalí de Figueres.
És en aquest context que s'ha de comprendre la creació, l'any 2010, del "consorci" Terra de Pas, que des del seu mateix nom ja indica l'infortuni d'uns quants municipis de l'interior altempordanès (amb importants absències com Peralada o Capmany), que veuen com la majoria de turistes "passen" d'ells. Han impulsat aquesta iniciativa per poder "menjar-se" un tall de l'atractiu pastís turístic de la costa. Amb raó, perquè el rerepaís aporta valor a les destinacions turístiques "principals". Aquestes, però, mai han tingut vergonya en "apropiar-se" dels atractius que els envolten. Així, el Museu Dalí també "pertany" a Llançà, l'Escala o fins i tot a Palamós, igual que, segons com, Cadaqués pot semblar un "barri" de Roses. I és davant d'aquesta realitat, que els operadors turístics practiquen des de fa anys, que cal preguntar-se, si tanta "germanor" i "entesa institucional" (que val diners!) serveix per alguna cosa més que per posar en relleu l'extraordinària intel·ligència i/o importància dels funcionaris i/o polítics que les inventen i que després d'aportar les seves "genials" idees i d'anunciar-les a través dels mitjans de comunicació, normalment es "desinflen". Com el web del consorci que ens ocupa, que no només és poc atractiu i incomplet, sinó que a més segueix oferint-se únicament en català, un idioma poc accessible per als seus principals destinataris.
Ara, tot canvia quan a l'horitzó apareix una butxaca europea (alemanya de fet, que així és com incentivem les vendes de VW) que es pot "at(r)acar". Llavors, els funcionaris i polítics d'ambdós costats de la frontera tornen a revifar, s'omplen la boca de més idees buides, contracten "experts" per omplir els papers, es "vesteixen" amb uns quants emprenedors per a la foto i organitzen unes jornades costosíssimes, amb l'excusa de posar en marxa projectes de dubtosa utilitat i que ells mateixos compliquen amb normes i reglaments (que sovint disfressen com a "garantia de sostenibilitat") fins a la sacietat. Això sí: utilitzen la paraula "eficàcia" com si l'hagueren inventat!
