Woody Allen té un film titulat Coge el dinero y corre. I aquest campi qui pugui sembla que es podria aplicar a la situació actual. Vegin com ens despertàvem el cap de setmana sabent que Xipre, una illa del Mediterrani que funciona com a rentadora de màfies i milionaris russos dels seus calés, gravava els comptes corrents amb un impost nou de trinca. Xipre és un gran de sorra dins la Unió, no arriba al 3% de l'economia del conjunt, però és un perillós precedent per a l'estalviador.

La Unió Europea, que va néixer el 1951 després que els europeus (excepte els ibèrics, que ens havíem autoexterminat abans) ens matéssim entre nosaltres amb un balanç de 50 milions de morts a tot el món, com a Comunitat Econòmica del Carbó i de l'Acer, es converteix en l'amo i senyor de vides i hisendes. I pel que sembla, pateix un excés de burocràcia i d'economia a gran escala que té poc en compte al ciutadà, i massa l'estadística. Ens deien que l'estalviador a Xipre havia de pagar un 6,75% per tenir menys de 100.000 euros estalviats, i un 9,95% als estalvis superiors als 100.000 euros. Després, davant la indignació dels ciutadans, hem vist que la Unió negocia amb el govern xipriota que els estalvis inferiors a 25.000 euros no tributin. A canvi que els estalvis inferiors es gravin menys, els tècnics europeus veuen bé que a partir de 100.00 euros es pugui gravar fins al 15% més. Xipre no és un prodigi de transparència bancària, i un 40% dels calés que tenen els bancs, caixes i cooperatives del país provenen de fora o d'un origen dubtós. Però no és més fàcil fer transparent l'origen dels calés, sigui via amnistia o obligant a les grans fortunes a que comprin bons de l'Estat, i no pas atacar a l'estalviador i el seu esforç de tota una vida? Per què no hi ha transparència en d'altres paradisos fiscals europeus? Ens diran que alguns han estalviat per damunt de les seves possibilitats. Si tenim a Europa paradisos fiscals, perquè no s'eliminen? Alguns autors parlen que amb la fi dels paradisos fiscals, que existeixen a tot arreu: a Andorra van cada any 40.000 russos radicats a Catalunya i no precisament van a comprar transistors o llet, la crisi formaria part del passat.

Xipre, un país petit sense marge de maniobra, demostra que el poder de la senyora Merkel té més perill que un piròman davant un bosc amb sequera. Ser dur amb el dèbil per interès electoral demostra fins a quin punt la política no té sentiments. La Unió hauria de ser una institució dels ciutadans, i no pas dels economistes i els buròcrates; sinó serà una festa de rics, que fan i desfan sense retre comptes al ciutadà, cada vegada més empobrit.