Va passar en certa universitat d'estiu en la qual jo estava participant en un curs. Un matí em va despertar un soroll molt fort. Vaig sortir a la finestra i vaig veure un helicòpter de l'exèrcit sobrevolant la teulada a molt baixa altura. Poc després, quan vaig sortir al pati, vaig descobrir diversos jeeps de la guàrdia civil vigilant l'entrada de l'edifici. "Què passa?", vaig preguntar. "Res, que ha vingut un general de l'OTAN a fer una conferència", em va contestar un altre professor a la cafeteria, mentre esmorzàvem. Després vaig descobrir la resta de la història. S'estava celebrant un curs sobre "La cultura de la pau", en el qual participaven el general de l'OTAN i un famós polític espanyol que havia començat la seva carrera en els temps del general Franco (pel qual va ser condecorat, dit sigui de ?passada), i que més tard havia sabut adaptar-se a cada nova etapa de la política espanyola.

Perquè aquell personatge havia passat de ser un polític franquista a ser un ministre de la UCD. I després, en el moment oportú, s'havia fet socialista i havia ocupat càrrecs importants (i potser també havia estat condecorat, encara que d'això no n'estic gaire segur), fins que uns anys més tard, també en el seu moment oportú, ?havia començat a militar en aquesta esquerra còmodament instal·lada en les vaguetats i en les bones intencions (i en els sous astronòmics) que es dedicava a impartir cursos sobre el dret a la pau i la cultura de la pau i l'educació per a la pau. I aquí seguia.

Tot era meravellós, sens dubte, però el que mai vaig entendre és què pintaven en aquell món meravellós de la cultura per a la pau l'helicòpter de l'exèrcit i els cotxes patrulla de la guàrdia civil. En aquell temps ja havien passat els atemptats de l'11-M a Madrid (i per tant, els atemptats de Nova York de l'11-S eren un record que estava en la ment de tots), i aquella gent, tant el militar de l'OTAN com el polític que predicava la cultura de la pau, vivien protegits i vigilats perquè sabien que la seva seguretat podia ser amenaçada en qualsevol moment. Però quan arribava l'hora de parlar en un curs universitari, el món que descrivien era un món paral·lel en el qual no hi havia amenaces ni perills, sinó que tot podia arreglar-se amb l'educació per a la pau i el dret a la pau.

I era normal que fos així, perquè en aquells temps ja vivíem instal·lats en la cultura del miratge i de l'engany (o pitjor encara, de l'autoengany), en la qual res es definia per la seva realitat, sinó pels nostres desitjos de com havia de ser aquesta realitat. Un dia vaig comentar amb alguns assistents al curs que aquell polític que impartia els cursos sobre la pau havia ocupat un alt càrrec en el franquisme, però ningú no en tenia ni idea, i el que és encara més estrany, ningú imaginava que allò hagués pogut ser possible. "No, home, no, segur que et confons de persona", em va recriminar un periodista. I tots els presents es van posar a parlar d'aquell home amb tanta admiració que semblaven parlar d'un dels més grans filantrops que havia conegut Europa.

Si em recordo d'allò, és perquè el món de l'educació pública -sindicats, experts, inspectors i directius- ha viscut una situació de ceguesa voluntària molt semblant a la que patien aquells professors i periodistes en aquell curs d'estiu. Per a tota aquesta gent, els únics problemes que ha tingut el sistema educatiu -des que es va implantar la Logse el 1990- han estat la falta d'inversions o la política de retallades del PP. Ningú s'ha enrecordat que les noves teories pedagògiques han buidat els continguts de les assignatures i han desplaçat tot l'interès cap a la forma d'ensenyar-les, de manera que la didàctica, els protocols educatius i la tipologia de l'alumne (si pot ser descrita de manera pseudocientífica) han passat a ser qüestions molt més importants que l'ortografia o el càlcul o la comprensió lectora. I si teníem un altíssim nivell de fracàs escolar, tot es devia al baix nivell cultural del nostre país o a la falta de mitjans, mai a la pèssima planificació d'un sistema que semblava ignorar el que era evident. I així hem arribat a la situació actual, en la qual els experts i els pedagogs segueixen convençuts que el sistema és perfecte, malgrat que hi hagi llicenciats en Ciències de l'Educació que pensin que una gallina és un mamífer o que la definició d' "escrúpol" és "el moment del dia en què surt el sol". I coses encara pitjors.