Cedirem l'ús de la paraula escrache al papa Bergoglio. Ens referirem menys concisament a les manifestacions a domicili. He elaborat un magistral raonament sobre la inviolabilitat de les residències privades dels polítics, dels seus cercles pròxims o fins i tot de les seves Corinnes. Havia revestit l'argumentació amb la prosa que ens ha guanyat una reputació planetària. A la casa d'un governant només s'hi va a aplaudir-lo i victorejar-lo, ja en tenen prou d'aguantar les nostres queixes plebees en el domini públic. No obstant això, a punt de bolcar el meu article a l'ordinador, m'he adonat que existeixen columnes prèvies sota la meva firma en les quals defensava l'acció directa. Si ara mantingués el contrari sense pestanyejar, seria alguna cosa pitjor que un immoral. Seria un polític.
He comès un crim més abjecte que la defensa teòrica de les manifestacions a domicili. He practicat l'apologia de l'escrache, he incitat els ciutadans a executar-lo. Ho vaig proposar com l'últim recurs contra la màfia del soroll, gairebé tan perillosa com els polítics. Davant l'acreditada inoperància de les forces de l'ordre i dels seus responsables a l'hora de tallar les agressions sonores, no considero reprovable dirigir-se a la casa de l'alcalde i regidors en qüestió, per col·locar-hi una font de decibels idèntica a la que pateix el barri ofès, i durant el temps estricte del càstig als veïns.
La manifestació sonora a domicili també pot dirigir-se contra els propietaris de l'establiment sorollós, que mai es troben al local durant l'agressió i que viuen a notable distància d'aquest. En cap cas pot parlar-se d'intimidació a polítics o mafiosos, tan sovint indistingibles. Dono per garantida la seva complaença, en dispensar-los el mateix tracte que ells infligeixen als seus veïns. El perfeccionament dels instruments de mesura permet que el soroll sigui equitatiu fins a l'últim decibel. Concloc que, quan ets víctima d'un atropellament de les teves autoritats, l'escrache constitueix una solució moderada, gairebé pueril.
