Una fundació ha endegat el Projecte Vàter per reformular els lavabos del futur. La idea és sofisticar-los a través de tres mòduls que permetin reciclar els excrements i que aquests "tornin" transformats en bioenergia (gas i electricitat) o, també, en producte adobant. Fantàstic. Està molt bé donar a la merda una funcionalitat, un propòsit més enllà de la seva condició de residu incòmode. La vida ha cobrat molta velocitat, cada vegada costa més desconnectar dels estressos quotidians, de les emissions permanents d'informació, i per tant, els feliços minuts de la plantada del pi han adquirit un valor afegit, humanitzant, redemptor. Que, a més, el caganer se sàpiga útil, generador de bioenergia, fa que la felicitat sigui doble: relaxació muscular i contribució mediambiental fusionats en un únic i productiu cop d'esfínter. Hi ha alguna cosa de molt poètica en saber que del teu cul no només en sortirà un gas superflu, vaporós, sinó un que pot servir per fer un parell d'ous ferrats o escalfar una casa; o que gràcies als teus excrements es podran cultivar els aliments que posteriorment et permeten anar de ventre. El cicle de la vida en el seu màxim esplendor. Ara bé, convé tenir en compte que tanta felicitat digestiva ens forçarà a canviar alguns hàbits. Si el vàter futurista prospera, engegar algú a cagar no tindrà la mateixa contundència, perquè es podrà interpretar com "vés a produir bioenergia". I tampoc no podràs dir que una cosa "fa cagar" perquè, si bé continuarà essent certa, tindrà una lectura positiva, productiva. Ara que l'ús del verb està en risc de redefinir-se, potser és hora que en valorem la seva aplicació íntima: la gràcia de cagar resideix, precisament, en la seva arbitrarietat, en l'absurd diari de visitar un espai estrictament dissenyat per a la suspensió del temps. És un laboratori d'idees, un paradís del pensament. I també, en temps de tantes desigualtats, una de les poques accions que ens uneix a tots i cadascun dels mortals.
