Tota indignació té les seves causes, les seves arrels. Fer-hi el sord i el cec pot portar a augmentar el nombre dels indignats. La taca d'oli sempre s'escampa. Denunciar motius d'indignació és exercir la participació (o participança, com havia agradat de dir a l'Ajuntament de Girona).

El dia 7 de desembre de l'any 2005 va ser entrat al Registre Municipal de Girona un recull de 3.065 signatures que reclamaven l'eliminació d'unes barreres arquitectòniques al parc del Migdia. Aquella iniciativa era promoguda i liderada per una persona discapacitada que s'havia preocupat d'aplegar signatures entre d'altres afectats directament, familiars, veïns, transeünts i demés, contra aquells impediments d'accés al parc. El més notable dels entrebancs era una escala amb nou escalons, accés al parc per la porta del carrer Migdia.

Aquella petició, formalment impecable i cívicament exemplar, no va tenir gens de sort. Un any després, la mateixa petició es va adreçar al Síndic de Greuges. Amb la burocràcia als dits, el que va fer l'Ajuntament de Girona de l'època (ho diré tècnicament, com és degut: ) va "activar una eina de gestió de conflictes i de participació ciutadana". Una eina de paper mullat, deuria ser, però no pas d'obres en acció. Els caps d'aquella recollida de signatures varen adreçar escrit, també, al Departament de Benestar i Família, de la Generalitat de Catalunya. I, com si es tractés d'una patata calenta, els d'allà varen fer córrer la petició cap a la taula de Política Territorial i Obres Públiques. No s'ha vist cap resposta trauïda en obres. Un dels peticionaris, en el seu últim temps de vida, va manifestar que se sentia mal tractat.

Per a qui no conegui de quin indret estem parlant, cal precisar que es tracta d'un tram de nou escalons que semblen de bon suprimir convertint-los en rampa, un lloc lliure de construccions veïnes, és a dir sense haver d'expropiar res, construint-hi un nou traçat, més suau, que de terreny n'hi ha de disponible, perquè el mateix parc compta allà mateix amb un espai ben generós. Tot és qüestió de voluntat política o fins i tot de voluntat humanítària.

Els gironins tenim en el parc del Migdia un dels motius de goig ciutadà, a partir del temps en què la ciutat es va transformar quant a espais, possibilitats, esperances i moltes més coses; alliberada Girona de l'olor i color d'una considerable ciutat militar, el parc del Migdia, com a successor, pot ser presentat com una obra emblemàtica del canvi viscut. Però en la construcció de la seva transformació no es va observar el compliment de la normativa referent a barreres arquitectòniques. Incomprensible. Hi sobreviuen nou escalons impunement. Més encara, l'Ajuntament anterior a l'actual va fer posar un rètol -com una mofa- indicant que els discapacitats vagin a donar una volta per accedir al parc, per una de les altres portes de què es disposa.

Equivocar-se és d'humans, i rectificar és de savis. Després de vuit anys d'aquella petició correcta per resoldre els escalons incorrectes, caldria revisar el tema d'una vegada, tot apreciant l'aportació clarament constructiva d'aquelles tres mil firmes de l'any 2005. Dit d'una altra manera: no es pot despreciar d'aquesta manera la voluntat ciutadana de prendre part activa en el fer quotidià d'una ciutat. Estem parlant d'uns signataris que -a la vista de la desatenció feixugosa- poden creure i acordar que la paraula participança és una immensa mentida, i que des d'ara ja no signaran res per un mai més.