Com que els tocaments no deixen marca si no és que un ignori que per tenir les mans llargues cal tenir ungles curtes, la sort de Torramadé es fiava a la declaració dels testimonis. Onze testimonis que, com un equip de l´enyorat Maguregui, van mostrar una eficàcia defensiva que ja haurien volgut dimarts els culés. Per completar el símil, tots onze vestien idèntica samarreta: la de la coalició CiU, igual que l´acusat. En referir-se al sopar van adoptar la postura dels micos savis: no van escoltar res, no van veure res, i per tant res no en podien dir.
Una línia de defensa més agosarada però que hauria sigut rebuda amb alegria en època com l´actual, hauria sigut la d´assegurar que no van ser tocaments sinó un escrache. No haurien sigut pocs els polítics que s´haurien solidaritzat amb Torramadé. Acostumats com estan a ser-ne víctimes l´opció de dur-los a terme els obriria un ventall d´il·lusions, i no parlo de tocaments sinó d´escraches.
No ha sigut així, i el que tots hem perdut en diversió sembla a punt de guanyar-ho Torramadé en tranquil·litat, ja que ja va dir Rusiñol que quan un home demana justícia el que vol és que li donin la raó. Per no afegir que si és considerat innocent podrà esgrimir la sentència exculpatòria mentre reclama tornar a ocupar els llocs dels quals va ser foragitat. I qui sap si reclamar-ne de més elevats pels quals haurà demostrat preparació, com exercir de cap de l´Estat espanyol.
El temps tot ho cura, i pel bé del partit i de la pròpia vila de Salt seria desitjable que Torramadé i Minerva fessin les paus. Potser en un sopar, aquest cop sense testimonis.
