Alemanya ha infligit vuit gols a Espanya en 24 hores, sense efectuar distincions entre clubs sobirans i sobiranistes. El marcador futbolístic, tan sovint invocat com el factor residual de les glòries espanyoles, elimina qualsevol rastre de dubte sobre la supremacia continental i les seves conseqüències. Encara que la majoria de jugadors de Bayern i Borussia compten amb l'avantatge de no parlar alemany, la seva preparació, laboriositat i productivitat prussianes compendien el repartiment de virtuts i vicis entre les Europes del nord i sud. Espanya ha estat expulsada de l'olimp futbolístic de manera tan expeditiva com va ser desallotjada de la Champions econòmica, on Zapatero va somiar amb haver-la acimat a perpetuïtat. Escrit queda en el llenguatge del futbol, l'única activitat que desperta Rajoy de la seva letàrgia.
L'austeritat aliena -un sol gol espanyol- sempre aporta una excel·lent recepta per solucionar els problemes propis, i Alemanya l'ha imposat al peu de la lletra a tots els seus estadis. No obstant això, els dogmes econòmics també s'ensorren, i la frugalitat a ultrança ha caigut en desús. En el cas espanyol, l'abandonament dels rigors en pro de l'unicorn del creixement no arrenca d'un viratge en les conviccions del Govern, sinó que Rajoy posseeix un baix llindar d'avorriment. Ja li va succeir amb La Moncloa, on es va desil·lusionar poc després d'arribar-hi. Atès que l'austeritat no és opcional, el PP es limitarà a canviar-li el nom. La nova denominació no està decidida, el cap de l'executiu treballa millor als llimbs.
El PP ha aportat amb entusiasme la banda sonora a l'austeritat, fins que s'ha aconseguit la situació crítica que l'orquestra del Titanic es nega a seguir tocant. O que s'han acomiadat tots els músics. Les dades de l'atur a l'Enquesta de Població Activa superen ja l'escenari de catàstrofe descrit per a la banca per l'auditora Oliver Wyman, i que només garantia la solvència del teixit financer fins a una desocupació del 27 per cent.
Els mitjans governamentals han decidit combatre les xifres des de l'optimisme irreductible. L'anunci dels 6,2 milions d'aturats era saludat des de la ràdio estatal amb l'eslògan que "les grans xifres de l'economia marxen perfectament". Per si la degradació dels aturats a simples números no fos insult suficient, se'ls desposseeix fins i tot de la notorietat estadística. O se'ls condemna a la "mobilitat exterior" de Fátima Báñez.
L'especialitat del Rajoy golejat per Merkel consisteix a canviar de rumb sense reconèixer l'error anterior. No es tractava, pel que es veu, de posar a dieta el Govern, sinó el Govern de Zapatero. Cansat de l'austeritat i de l'autoritat, el president formula cataplasmes de consum intern a l'estil d'"Espanya no ha estat rescatada", quan la premsa europea la inclou unànimement a la llista d'afectats, amb un rescat bancari que quintuplica Xipre. La dreta s'ha cansat d'austeritat fins que trobi una nova joguina, una vegada que ha aplicat estrictament la doctrina parlamentària d'Andrea Fabra, i que ha liquidat els drets de les classes mitjanes.
El PP s'ha sumat a una tendència global. L'austeritat ha passat de moda, com l'èter en les ciències físiques. L'FMI, porter del rigor fiscal, anima ara el pla d'incentius econòmics del Japó, mentre situa l'eurozona en el viacrucis de la caiguda. Lagarde singularitza en ressenyar que "per a un país com Espanya no existeix cap raó objectiva per apressar-se a realitzar una reducció dràstica del dèficit". Una vegada més, es pot recordar que l'incompliment pressupostari era el crim imprescriptible de Zapatero.
La situació europea posa a prova els estudis que vinculen l'estabilitat democràtica amb la prosperitat econòmica. Ara mateix, Espanya, Portugal, França, Grècia, Itàlia, Regne Unit o Bèlgica són presa de la incertesa governamental i l'allunyament ciutadà. En fi, Merkel també ignora amb qui haurà de pactar després de les eleccions de setembre.
Rajoy pot al·legar que l'economia no és un problema que l'afecti en primera persona. Si se centra l'anàlisi en els mil alts càrrecs de més rellevància nomenats pel PP, i que componen a penes un u per cent del total de premiats, quants d'ells engrandiran les llistes de l'atur si fracassen la política d'austeritat o els seus reemplaçaments successius? El percentatge de damnificats populars és insignificant, una evidència que proporciona una gran tranquil·litat.
