Sort que en el sopar d'inici de campanya de CiU no va passar res: Jaume Torramadé ha deixat la presidència de la Diputació i d'Unió Democràtica; Minerva Amador s'ha quedat sense la feina d'assessora; i a Fidel Rincón l'han depurat. El poder exigeix submissió absoluta. Enfrontar-s'hi comporta riscos. Mirin el calvari que està passant Ana Garrido, la tècnica de l'Ajuntament de Boadilla del Monte que va elaborar el dossier que va propiciar la investigació del cas Gürtel. No han parat de maltractar-la psicològicament fins que ha deixat la seva feina municipal.
Són nombroses les persones que han perdut la feina o han passat per calvaris personals per defensar drets laborals, per denunciar injustícies o per destapar ?corrupcions. El déèbil només és un instrument. Té totes les de perdre. Minerva Amador ho ha comprovat. Tots els comensals han declarat al jutjat que no van veure res. Han seguit el que dicta el manual: mira cap a un altre costat si no vols tenir problemes. Amador és la part més feble de la història. Torramadé no és el més feble, però també ha pagat un peatge -per causes diferents a les de la seva exassessora- per desconèixer quins eren els seus límits. Es va pensar que la Diputació era la seva finca. El cas del presumpte assetjament, que previsiblement serà arxivat a la vista de les declaracions dels que no van veure res, ha servit per treure-se'l de sobre i demostrar-li que ell només era un llogater; no l'amo. Una lliçó per a navegants. A Fidel Rincón, que passava per allà i va voler ajudar la més feble, també l'han enviat cap a casa. Ja havia prestat prou serveis. Amador, Torramadé i Rincón són tres històries diferents d'un mateix nexe sobre les conseqüències que té desviar-se del camí que tenen marcat els súbdits. I, com és natural, els que n'han sortit pitjor parats han sigut els dos més dèbils de la història. Els que no van veure res continuen als seus llocs.
