En la passada Festa de Sant Jordi va tenir un especial protagonisme el llibre de Narcís-Jordi AragóPeriodisme sota sospita. És un llibre que es llegeix fàcilment per diverses raons, malgrat el seu gruix i les seves 559 planes. Un dels motius de la seva fàcil lectura és molt elemental i aparentment insignificant, es tracta de la grandària de la lletra. Potser això tingui més importància de la que a primera vista se li pot atribuir. Aquest detall de caràcter tipogràfic fa que el text es faci assequible fins i tot a persones amb dificultats de visió. Però les qualitats del llibre són especialment de caràcter més transcendent. Una gran claredat d'exposició. Una perfecció lingüística i una elegància literària. És una obra escrita amb una notable perfecció. L'autor coneix bé la temàtica, no només pel que afecta la seva trajectòria, sinó també al marc en el qual es desenvolupa. També contribueix a fer-la interessant el que molts aspectes dels que s'hi expliquen es visqueren amb certa reserva i secretisme.
L'Aragó diu que no es tracta d'un llibre de memòries. Però el que sí podem comprovar és que en el llibre queda reflectida tota la seva personalitat i els trets més destacats de la seva vida i de la seva activitat. I tot i que el coneixem i el tractem des de fa molts anys, en aquesta lectura encara hi trobem novetats que ens sorprenen.
La vida de Narcís Jordi Aragó és d'una activitat constant i d'un continu estudi i perfeccionisme. Una formació rebuda en els centres docents, però forjada en la vida i en el treball. Tot i la seva condició de jurista que en algunes èpoques exercí plenament, el que més el caracteritza és el periodisme. Un periodisme avalat per un títol de l'Escola Oficial, però forjat en la pràctica i també en l'herència familiar. Besnét, nét, fill i nebot de destacades personalitats del periodisme gironí, també aprengué molt del, per tants conceptes, recordat mossèn Carles de Bolós, el qual durant setze anys aconseguí que els gironins obríssim amb avidesa el diari per llegir el seu Ángulo de la ciudad. Una altra persona que influí en la formació periodística de N. J. Aragó fou el senyor Manel Bonmatí, sense l'aportació del qual Presència no hauria existit. En Narcís Jordi és un home que està sempre al dia. La seva cultura és àmplia i profunda i es continua enriquint amb constant aplicació a la lectura, al contacte amb els mitjans d'informació i amb l'atenció posada als esdeveniments de la ciutat, del país i del món. A més ha tingut una no comú dedicació a conservar ordenadament la informació que al llarg dels anys ha anat adquirint. Els seus contactes personals són il·limitats.
L'activitat periodística a què es refereix el llibre es concreta en les revistes gironines Vida Catòlica i Presència, en les quals Aragó desenrotllà la seva activitat a causa de la qual ens pot parlar amb fonament de causa de les seves relacions amb la censura. La revista Presència tingué un gran pes específic en la vida gironina. En el seu bon temps es presentava com una publicació totalment diferent a la majoria de les que existien al nostre país. La premsa periòdica estava estretament controlada. La majoria dels periòdics només deien el que oficialment es podia dir, i els periodistes que es volien traspassar corrien el perill de ser penalitzats o fins i tot encausats davant els tribunals. El director de la publicació tenia una gran responsabilitat i havia de moure's amb peus de plom per no veure's empaperat. La solució era actuar amb discreció i no comprometre's. Però això és el que no feia Presència. Era més inconformista i volia posar el dit a la nafra. Però això representava un gran perill. Aquest exercici noble i ambiciós implicava una constant estira i arronsa amb la censura. I aquesta activitat, que era com la de jugar el gat amb la rata, és la que s'explica amb pèls i detalls i amb cites documentades al llibre. Era qüestió de jugar amb picardia i aprofitar l'ocasió de la imperícia o la ignorància d'alguns funcionaris de la censura. Encara que a vegades aquesta incompetència ocasionava que es censuressin expressions o frases que no tenien cap malícia.
Presència era llegida per molts gironins i també arribava a la resta del país i més enllà del Pirineus. Però d'una manera especial era mil·limètricament repassada als estaments oficials. No sé si tenia molts subscriptors; però de lectors sí que no n'hi faltaven pas. Uns assaborien el seu contingut amb avidesa i fruïció; altres la fullejaven amb la preocupació de si s'hi trobarien al·ludits. Altres no estaven d'acord amb el cent per cent del que s'hi deia; però consideraven que en moltes coses la revista estava encertada. Molts dels seus redactors i especialment els col·laboradors signaven amb pseudònim. Secret que ara ha estat revelat i és un al·licient més per als lectors del llibre.
Em sembla que no és exagerat afirmar que Presència va ser com un laboratori de formació de periodistes. Uns que abans o després passaren també per l'Escola, i continuen exercint com a professionals. Altres que dedicats a les més diverses professions, han continuat figurant com a assidus col·laboradors de les més variades publicacions. Una cosa és evident, i és que abans de la transició política, dins el grup de Presència regnava una gairebé unànime unitat de criteri. Mentre que posteriorment la gent ha optat per diverses ideologies. Però la formació periodística adquirida en la seva adscripció a Presència ha continuat marcant tots aquells que hi participaren. La gent de Presència ha tingut posteriorment una gran presència, valgui la redundància, en la vida de Girona, de les seves comarques i de Catalunya. Uns, com hem dit, en el periodisme, altres en la política. Ocupant càrrecs des del de regidors d'ajuntament fins de les més altes responsabilitats de govern. Altres en el món econòmic i empresarial, o també en el docent i científic.
Una altra cosa de la qual ens assabentem en llegir aquest llibre és que el director, els redactors i els col·laboradors de la revista no cobraven. És a dir que Presència podia tenir relació de personal, però no nòmina, en el sentit que a aquesta paraula se sol donar. També queda ben clar que l'editor no hi feia cap negoci. Al contrari, que es veié obligat a pagar les constants multes que rebé la publicació.
En la darrera part del llibre, abans de l'epíleg que el tanca amb el nom de "Sortida", es fa referència a notables personalitats que tingueren relació amb la revista o amb els seus redactors, o que Presència s'avançà a treure'ls de l'anonimat en el qual la situació política els havia condemnat. I també es desmitifiquen alguns altres dels que només se'n coneixia el que els era favorable.
En resum, Periodisme sota sospita ens fa conèixer millor la personalitat del seu autor i la història de la nostra ciutat i del nostre país, en aquells vint-i cinc anys durant els quals moltes veritats només es podien dir amb la boca petita.
