La roda de premsa que divendres van fer els ministres De Guindos, Montoro i Sáez de Santamaría va escenificar la impotència del Govern de Madrid per fer front al canvi de l'economia. Havien de presentar reformes estructurals i van mostrar més mesures del mateix. O no han entès res, o no es veuen amb cor de fer-hi front. En ambdós casos, millor que pleguin i deixin pas a un altre equip amb idees noves i amb més energia.

El moll de l'os a Espanya és la creació de treball, que alhora depèn de la inversió, que a la vegada depèn del crèdit bancari. Una de les notícies de la setmana ha estat que els bancs no poden tenir més beneficis perquè no tenen prou negoci al no donar crèdits, que a la fi és el seu objectiu. La por bancària bloqueja el sistema i no el deixa surar. Hem mostrat que el país és competitiu amb l'exterior, que fins i tot el 40% de les exportacions es fan fora de la Unió Europea, doncs, per què els bancs no són capaços de finançar projectes en les empreses que exporten i a partir d'aquí crear treball? Per ineptes, perquè no han desenvolupat un sistema de riscos amb enginyers especialistes en tecnologia, capaços de valorar correctament un projecte industrial. L'exemple de l'empresa que va guanyar el concurs de bicicletes elèctriques a Dinamarca és prou eloqüent. Mentre això no passa, l'economia ha de desendeutar-se a mesura que es capitalitza amb guanys fets a l'exterior. El cas és que, si això continua així, si les empreses acaben sent capitalitzades per si soles, amb els seus guanys o amb entrada de nous accionistes, els bancs es poden trobar sense negoci per sempre més.

Aquesta situació no sembla pas ser exclusiva només d'Espanya, també passa a França, Portugal, Itàlia i suposo que a Grècia. Per tant, si el camí passa per potenciar les vendes a l'exterior, per augmentar els marges de l'exportació, el que cal és abaixar el valor de l'euro, i això es fa rebaixant el tipus d'interès del BCE, augmentant la producció de la màquina de fer bitllets i augmentant lleugerament la inflació a la zona euro, malgrat les reticències d'Alemanya.

Fa una setmana vaig estar a Itàlia, on un constructor de maquinària es va lamentar que estaven competint amb un altre constructor alemany per un projecte d'una màquina a Rússia. Aquest darrer proposa als russos un finançament a 10 anys i al 3%, mentre que els italians no poden anar més lluny de 7 anys amb un interès del 6%. La conclusió és clara, a qui beneficia la situació econòmica europea? A Alemanya, que així manté el finançament del país al menor interès de la seva història. Què fa possible que els alemanys puguin continuar sent competitius malgrat tenir la major exportació de la història? La pertinença a l'euro i tenir uns socis que van malament i acoten per baix el valor de l'euro. Alemanya és l'única interessada en mantenir l'actual status quo a Europa.

Per tant, el punt principal de la qüestió és l'enfrontament amb Alemanya. Aquesta té el 26% del pes de l'euro, però França el té del 21%, Itàlia de l'11% i Espanya del 10%. L'enfrontament d'aquests països amb Alemanya és inevitable i l'única solució.

En aquell mateix viatge vaig sopar amb un empresari alemany a qui vaig explicar les meves teories sobre la productivitat, la transferència de riquesa a la Xina i ?l'augment del preus de les matèries primeres que porta a un poder adquisitiu més baix. Ràpidament em va relatar l'episodi d'hiperinflació que va tenir Alemanya, amb nivells del 1.000%, quan tots els estalvis quedaven anul·lats per la pujada de preus. Jo li vaig fer veure el seu avantatge competitiu i la necessitat que Alemanya faci de locomotora com a pagament d'aquest avantatge. Vam coincidir que amb el coneixement actual és possible contenir una inflació en valors entre el 3 i el 4%, cosa que ajudaria el conjunt d'Europa. La unió bancària, l'emissió de bons europeus, el llançament de polítiques d'inversió que fomentin la competitivitat... tot això és possible si els països del sud s'enfronten a Alemanya. Que marxarà de la zona euro? Això és un farol que no se'l creuen ni ells. Alemanya fora de l'euro seria refugi de tot el capital europeu el dia següent i el valor de la seva moneda, el Deutsche Marc, es veuria revaloritzat fins a xifres de 2 o 3 €/DM, cosa que enfonsaria automàticament la seva economia.

I tot això ens porta a una altra conclusió, on són els líders europeus que s'enfrontin a HerAngela Merkel? Coneixem la fortalesa de Mariano Rajoy, aquest president que tenim que no parla ni en anglès ni en castellà, és com els ànecs muts. I el president de França? Mr. François Hollande va prometre molt durant la campanya i ara està apagat perquè està acollonit per la situació del seu país. Jo li dic el president suro, inodor, incolor i insípid. Ens queda veure quin president de govern sortirà a Itàlia, si el que ara proposen, Enrico Letta, tindrà capacitat i energia per fer un front contra Her Merkel o es diluirà també en les misèries del seu país.

A la fi de tot aquest raonament arribem a la mateixa conclusió que ha arribat el carrer indignat: cal un canvi polític a fons. Cal una reforma electoral que permeti la renovació d'individus polítics, fent pujar saba nova que afronti els nous reptes. Però això també ho hem de fer extensiu al canvi generacional de banquers, empresaris i sindicalistes, si volem trobar el camí de la nova economia. Molta feina per endavant.