L'exposició madrilenya de Dalí ha atret 16.000 persones en un cap de setmana. És una bona notícia, sobretot per als qui mesuren la cultura segons els paràmetres quantitatius de molts mitjans de comunicació. Si no figures en el rànquing dels deu el que sigui, més visitats, més venuts, més llegits, més piulats, més insultats o més ben vestits, no transcendeixes.

El cas Dalí, recordem que es tracta d'un autor atípic i superdotat, exemplifica molt bé el que ha passat amb l'art a Figueres. Des de la dècada dels anys trenta fins als nostres dies, l'ombra del geni ha tapat la resta de la producció artística de l'anomenada escola figuerenca, on militaven els seus coetanis i membres de generacions anteriors. La dimensió estratosfèrica del nostre geni ha actuat com una llosa, impedint una valoració reposada, objectiva i contextualitzada de tot aquest llegat.

Una bona manera d'afrontar aquest dèficit consisteix a visitar La mirada persistent, la mostra del Museu de l'Empordà, on Mariona Seguranyes ha aplegat més d'un centenar d'obres, la majoria molt poc vistes, que delimiten l'estat de salut de la pintura empordanesa entre 1892 i 1960. No cal anar-hi amb apriorismes, ni amb el neguit de saber quants visitants acabaran passant per aquestes sales. Davant d'aquesta generació d'estils i creadors, el millor exercici especulatiu potser és plantejar-se si el jove Dalí, en cas de no haver estat envoltat per aquest substrat tan fèrtil, hauria estat capaç de persistir en la seva dèria creativa, abans d'eclosionar de la manera que tots coneixem.