Si algú volia resistir el pessimisme, aquesta última setmana s'haurà exercitat bé a enfortir l'ànim. I no obstant això, alguna cosa estranya passa. La prima de risc baixa, la borsa puja, se'ns donen més anys per baixar el dèficit; tot pel que sembla bones notícies, segons la doctrina oficial. Per la resta, traient aigua de la roca, el geni polític italià ha trobat la sortida del seu entrebanc, almenys per un temps, i ha posat un home seriós al capdavant del seu Govern. Per a nosaltres, això és molt bona notícia. A què es deu llavors que aquesta setmana hagi estat una de les més negres que es recorden des dels dies de l'angoixa suprema? Tant ha estat així, que el Govern espanyol ha hagut de recórrer a un argument final per encoratjar els seguidors: almenys no hem caigut en el rescat. Però qué passa que ni tan sols això ens anima? Salvar-nos del rescat com a mèrit suprem de Rajoy? Bé. Però llavors, quina és l'índole de la situació perquè Cospedal (sempre tan barroera!) hagi hagut de pronunciar la paraula que mai ha de pronunciar un polític: "El PP no es rendeix"?

Estem ja aquí? Qui es veu obligat a dir que no es rendeix, si no s'ha esmentat en públic aquesta paraula impronunciable? I atesa la desolació que es pressent per tot arreu, qui pot excloure que no s'hagi pronunciat? La sensació que un té, des de fora, és que el Govern està paralitzat. Pot ser que no estiguin disposats a rendir-se, però és molt difícil impedir la sensació que ja estan instal·lats en la resistència. Un esperit de victòria, això no es veu per enlloc. Basta comprovar la tristesa de la cara de Floriano, o d'Alonso, fins i tot del en altres temps rialler González Pons. És molt difícil deixar de pensar que si aquests són els portaveus, és perquè ningú més llest vol cremar-se en les brases. Només la vicepresidenta se'n surt amb un mínim de convicció, ella, la que encara mereix un respecte. Els altres, desapareguts en combat. Per què? Les xifres de l'atur, per molt que descomptem l'economia submergida, són impactants. Però un té la impressió que el pessimisme és encara més violent, més profund, més inquietant. De què es tracta llavors?

Fem-nos una pregunta més. Per què Esperanza Aguirre es llança pel flanc dret de Rajoy i exigeix que es compleixi el programa del partit amb una reforma de l'Administració pública? És important recordar que Aguirre no ha dit que es reformi l'Administració política. No ha suggerit el més gastat: que es disminueixi el nombre dels alcaldes, es racionalitzi l'Estat de les autonomies, es busqui una solució a les diputacions, s'eliminin fundacions, etcètera, sinó alguna cosa molt més abstracte: que es redueixin les Administracions públiques. La setmana en la qual ens assabentem del nombre d'aturats, la setmana del clamor sobre un pacte d'Estat que ens doni una esperança, la senyora Aguirre proposa que s'augmenti la xifra de desocupats amb nous acomiadaments, uns dies abans que Portugal amenaci d'acomiadar 30.000 funcionaris més. Què vol dir això?

Es podia saber an sols sentint els tertulians de TV13. Quan se'ls pregunta als simpatitzants d'Aguirre sobre el pacte d'Estat per la desocupació, irats responen que no, que de cap manera, que per això es té una còmoda majoria absoluta, que cal governar, que cal exercir el govern legítim. Aquí hi ha una clau de les coses: ara o potser mai! El que subjau a aquest atac en tota regla protagonitzat per la gent d'Aguirre és que Rajoy no té coratge, que és un covard i que no és capaç d'usar el seu poder parlamentari per transformar el país en la línia dels somnis dels que creuen, amb ella, que tenim massa Estat. No té importància que aquest país somiat no pugui ser consensuat amb la majoria dels espanyols. No té importància que la immensa majoria dels espanyols vegin que s'aspira a usar les crisis com a oportunitat per portar les coses on els agradaria a uns pocs. Per exemple, en plena crisi augmenten les subvencions de la Generalitat Valenciana als hospitals concertats. Es tracta d'aprofitar l'oportunitat per constituir un país nou. És com la nova llei de l'avortament, o la nova llei d'educació: imaginen un país seu, que no és possible compartir.

Aquesta sensació és la que ens domina: en lloc de buscar la manera d'atendre els punts de vista del major nombre de ciutadans, es comença a reconèixer que es governa només per a una minoria cada vegada més reduïda. I com que això debilita les possibilitats de seguir governant en el futur, s'intenta treure el màxim profit de la situació a la desesperada. I quan creix el clamor de consensuar alguna mesura, llavors Esperanza Aguirre recorda el programa de màxims del PP, sense ser capaç de comprendre que vivim en una situació d'extrema gravetat. Aquí Aguirre ens recorda a aquell Julio Anguita en el seu fonamentalisme intransigent. No s'adona que les coses han canviat tant, que han de ser analitzades en la perspectiva adequada. I aquesta no és una altra que la d'evitar una catàstrofe.

I aquesta és qüestió que de fons ens paralitza. Anem en un vaixell del qual ja no podem excloure el final catastròfic i ?Aguirre ens ve amb "Programa, programa!". És com aquell estúpid del qual parlava Lessing, que quan va començar el foc només pensava a salvar els plànols de l'edifici. Aquí hi ha l'arrel del pessimisme. Esquinçats com a país, esquinçats com a europeus, veiem com només se'ns ofereixen opcions descaradament parcials. Però totes les alarmes s'encendran quan els Camps Elisis, i no la plaça d'Atenes, s'ompli de pancartes amb insults a Merkel. Llavors ja serà massa tard. Perquè llavors Merkel demanarà auxili als anglesos de Cameron, tan amics d'Esperanza Aguirre, però allà ja no hi serà Cameron, sinó el líder del Partit per la Independència del Regne Unit, que dirà llavors que aquesta terra infecta d'Europa se'n surti com pugui.

Siguem francs. El distanciament entre França i Alemanya és l'arrel del nostre pessimisme. La comprensió que ni tan sols en el mateix costat de la balança amb França i Itàlia podrem torçar la voluntat d'Alemanya, és el que ens fa patir pel futur. Perquè, com sempre succeeix, aquest distanciament està sostingut per la incapacitat de veure les raons de l'altre. França és l'únic país que no ha fet reformes, i Alemanya no vol complir els compromisos d'unió bancària abans de veure-les plasmades a París. Cap vol moure's mentre els altres patim. Alemanya no vol reconèixer que ella va fer les seves reformes amb una Europa del sud expansiva, fet que li va permetre sortir-se'n airosa, sense traumes. Ara vol que els altres facin el mateix, però sense ella produir expansió. L'asimetria afegeix greuges perquè d'aquella expansió només queda un immens deute amb la pròpia Alemanya.

Així no hi ha manera de sortir-se'n. Per això és inconcebible i ridícul que Aguirre, que mai no ha deixat de ser una ventríloqua d'Aznar, s'esforci per posar les coses encara pitjor. Perquè la veritat és que estem en una situació que només pot ser comentada amb les velles paraules de Gramsci: "Estic convençut que quan les coses estan o semblen perdudes, un ha de tornar tranquil·lament a la feina començar una vegada més i de nou des del principi". Això és l'única cosa que pot fer Europa, i Espanya igualment.