Cartes

Família Camps i Serra. Vic.

La nostra mare ens ha deixat el mateix dia que va venir al món ara fa 62 anys per culpa d´un maleït càncer. No és res nou, i malauradament, un fet massa comú en moltes famílies. Però malgrat la desgràcia, estem tranquils, perquè sentim un profund agraïment cap a un equip de professionals de la salut com és el de la Fundació Hospital de la Santa Creu de Vic.

Durant l´últim mes i mig de vida de la mare ens hem adonat de la sort que hem tingut de poder comptar amb una institució com aquesta ben a prop de casa. No tenim constància de cap altre centre amb aquesta vocació, i és una llàstima, perquè fan una tasca impagable: ajudar a morir sense dolor, amb dignitat i en un entorn de pau on la família del malalt és convidada a viure aquest procés de la manera més assossegada i humana possible.

Metges, infermeres, auxiliars, personal de neteja i tants d´altres professionals que fan possible aquest oasi enmig del desert de la crisi i les retallades, mereixen tot el nostre reconeixement i gratitud a una professionalitat i humanitat demostrada del tot encomiable. La mare es va trobar com a casa des del primer dia, i tot gràcies a un gran equip de gent que fan una tasca admirable i difícil, ja que poques vegades tenen la satisfacció de veure el malalt recuperat del seu mal...

Serveixi aquest testimoni per retre homenatge i esperonar encara més, si es pot, tot el personal de l´hospital de la Santa Creu de Vic. Voldríem recomanar als nostres dirigents polítics que s´atansin a conèixer aquesta realitat i a fer extensible aquest equipament hospitalari a més indrets del país. La dignitat de les persones en els seus darrers dies no es pot retallar, afortunadament, la nostra mare no ho va haver de patir gràcies als herois quotidians de l´hospital de la Santa Creu de Vic.

Agraïment

Xavier Donat, en nom dels alumnes de tercer de primària. Sant Gregori.

El 21 de maig i el 18 de juny, els alumnes de Tercer de l´escola Agustí Gifre, de Sant Gregori, vam portar a terme una visita guiada per l´hospital Josep Trueta.

Després d´una acurada presentació visual a la sala d´actes del centre hospitalari, vam dur a terme un recorregut molt interessant primer per la zona exterior (helicòpter, ambulància) i després per l´interior (aula educativa, zona de prematurs). Va ser una experiència altament educativa i participativa, i els alumnes vam quedar-ne encantats. Tot això no hagués estat possible sense la professionalitat de les dues infermeres, la Cesca Terrón i la Carme Cortizo.

Aquesta visita ja fa molts anys que la fem en el cicle mitjà. La trobem molt interessant perquè estudiem els serveis dins del currículum escolar de l´àrea de medi. L´hospital ens permet i ens facilita molt la feina que fem a l´aula quan estudiem temes relacionas amb la salut. Volem donar les gràcies al personal sanitari per l´atenció rebuda i esperem repetir l´experiència una altra vegada.

El civisme és cosa de tots

Francesc López Paracuellos. Banyoles

Malgrat que l´Ajuntament de Banyoles té nombroses ordenances que vetllen pel comportament cívic dels ciutadans i ciutadanes, a la pràctica no es fan els seguiments de control informatius o sancionadors suficients, per part de la Policia local i Mossos d´Esquadra.

A diari veiem, a la ciutat i a l´entorn de l´estany, un seguit d´infraccions personals que demostren l´incivisme i la manca d´empatia entre els ciutadans: Cadires i taules d´establiments d´hostaleria a la vorera obstaculitzant el pas a les persones, sobretot si porten un cotxet amb canalla o es desplacen amb cadira de rodes (en aquests casos l´Ajuntament hauria de ser més curós a l´hora de donar permisos d´ocupació de via pública); tifes de gossos sense collir a les voreres; gossos sense lligar al parc de la Draga i al camí de ronda de l´estany, entre altres llocs; bicicletes circulant per les voreres, amb el perill de col·lidir amb persones grans o mainada; burilles de cigarretes i papers per terra; bosses plenes de deixalles fora del contenidor d´escombraries; femtes de cavall als carrers, carril bici i pel camí de ronda de l´estany; persones caminant pel carril bici i ciclistes circulant pel camí peatonal, talment com si visquéssim al món a l´inrevés.

I així un llarg etcètera de cosetes puntuals que totes juntes donen una imatge de Banyoles que, segurament, no és la que volem donar. Aquests tipus de comportaments fan que sembli que a Banyoles «Tot s´hi val i campi qui pugui».

La meva opinió és que amb una mica més de control per part de les autoritats locals, informant i sancionant, si cal, als infractors, avançaríem cap a un civisme col·lectiu que faria del nostre Banyoles un lloc més agradable per a tothom.

Estic convençut que amb bona voluntat col·lectiva, no ha de costar gaire aconseguir-ho.

La mare que els va parir... (els que manen)

Joan Enric Carreras Mercader. Bellcaire d´Empordà.

Un carreró de la Bisbal molt estret, penso que és una possible sor­tida d´aigua cap al Daró. Hi ha uns contenidors de deixalles, una senyora entre 70 i 80 anys està buscant coses aprofitables... I quan ho veig, penso la mare que els va parir els qui ens manen, cada dia llegim al diari uns sobresous del Bárcenas, els xanxullus del gendre, els embolics del Palau, Gürtel, etc. etc. i ja no parlo del tema de la banca, els «consellers» de la Diputació, l´Alcalde de Lloret i els russos, ­l´Alcalde de no sé on i més... En fi, un corri corri per fotre mà a la ­caixa que fot fàstic, i vinga retallades i ­retallades fins a veure una ­escena com la que us he explicat i jo ­pregunto ¿quan tardarem a dir prou? Quan tardarem a fer el que hem de fer per no veure aquestes misèries de país? Els nostres pares i avis van perdre molts la joventut i altres la vida per poder aconseguir una vida més digna. És aquesta imatge de la senyora buscant entre les deixalles el perquè de tot plegat? ­Espero una resposta d´algun ­personatge dels que manen, si és que es dignen a llegir aquest pobre diable. Sí, diable, amb cua i tot...

Enyorança

M. Carme Haro Roca. Banyoles.

Tothom, qui més, qui menys, sentim o hem tingut el sentiment de l´enyorament, però jo fa temps que m´enyoro de la manca de: humilitat, honestedat, integritat, delicadesa en el tracte; que la paraula donada sigui com un pacte segellat davant notari; que la persona, com a ésser humà, passi per davant de tot l´embolcall que l´envolta; que el «el que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú»... Afortunadament aquests valors no s´han perdut, potser són amagats però hi són. Tornem-los a valorar i hi guanyarem tots.