Cartes

Montserrat Guardiola Rovira. Girona.

Sentim tantes coses! Ara Susu (música, escriptora i professora de ioga), autora del llibre La media luna se va de viaje, ens diu que l'edat és un perjudici social, que sempre serem infants dels 0 als 100 anys. Què ens cal descobrir en aquest plantejament, parar l'evolució del temps, no! Sí que és cert i esperem sigui l'intent de l'autora fer els possibles per conservar la bondat amb la qual hem vingut al món. La innocència no conté prejudicis i sí que crea goig i alegria en l'ambient familiar. Intentar que no es perdin aquestes qualitats és el gran repte que té l'educació. D'acord, Susu, si el teu llibre aconsegueix que es doni forma a la capacitat que té cada infant.

Un repte seriós que tenim és poder sortir del poc nivell cultural que ens assenyala l'estadística d'Eu?ropa. Les contínues lleis contradictòries sobre l'educació en l'ensenyament, normalment lligades a la política del moment, no aporten solucions estables que donin un model concret i eficaç. És gran la responsabilitat que cau sobre els educadors perquè creixi un paradigma cultural eficient per les noves generacions. Que neixi una visió humanista en l'economia i en la política, perquè les empreses no hagin de lamentar la falta d'educació pel treball. Una de les tendències lloables en què s'està treballant és que els educadors, i aquí cal posar-hi també els pares, intentin descobrir la capacitat intel·lectual de cada infant i l'ajudin al seu desenvolupament. Desterrar la imposició de criteris que sovint, amb bona voluntat, es podria donar. Durant el creixement en edat descobrir-los la solidaritat, la justícia, la sobrietat, conceptes necessaris que formen la identitat de la persona i que calen per fer un món millor. Esperem.

Els meus ídols

Carles Font i Planella. Torroella de Montgrí.

Ni molt menys els meus ídols són Messi ni Ronaldo, són els pioners de cala Montgó, de la nostra Costa Brava: Quimet Almeda, Emili Arespa i Miquel Ros, i en pau descansin el Sr. Trull i el meu pare, Joan Font Mateu, per exemple. El meu pare, Joan, va ser qui des de molt petit va fer que pogués gaudir de Cala Montgó i dels seus "actors". La nostra afició era pescar amb la gambina i el salabrell. Amb el Sr. Trull, un amant del mar, vaig poder pescar amb l'armellada, a la nit el calamar, les bugies (llagostes catalanes) i els crancs peluts, i algun altre dia, amb la fitora.

Recordo també com l'Emili Arespa i la Pepita, els dies de lluna plena, feien la pesca del grumeig des de les roques de Baix de Cols i omplien sempre la saca de sards. L'Emili també dominava la pesca amb el rall que llençava molts metres des de la platja.

En Quimet Almeda, amb els seus 97 anys, pregunta encara, com està de musclos el mar? Fa un parell d'anys encara era habitual trobar-lo amb el seu caiac, fet per ell amb fusta i roba, a la punta del Milà fent quatre musclos per a l'arròs. Un amant del mar i un esportista; com si res anava a Girona en bicicleta i per comprar el pa, anava fins a Verges. Ell amb la seva empenta va construir els Apartaments Ca l'Almeda i encara durant tot el dia el veiem traginant-hi.

Sens dubte, tots aquests moments viscuts no es poden completar sense la cuina d'en Miquel Ros i la seva paella de marisc i els seus calamars a la romana. Amb ell hem viscut l'arrelament del bon gust per la cuina mediterrània de la Costa Brava.

En fi, sóc un privilegiat per poder conèixer tots aquests ídols, i ben segur que n'hi ha més, que ens han fet gaudir a molts de nosaltres i que els nostres fills no podran fer-ho perquè la majoria d'activitats en l'actualitat estan prohibides. Gràcies a tots ells per tots els moment viscuts.

Platja d'Aro

August Benito. Girona.

En contesta a la carta del Sr. Josep Culubret Oliva, publicada en aquest diari el 16/08/2013, voldria manifestar el següent: Estic d'acord amb el contingut de la primera part de l'escrit, pel que fa al tema del pàrquing de les autocaravanes; sembla que el nou equip de govern s'ha equivocat en aquest tema.

Pel que fa al tema de l'avinguda Diagonal, a la Urbanització Ridaura, permeti'm Sr. Culubret, que discrepi totalment. Les estaques de fusta es van col·locar als "vorals", que diu vostè, a petició dels veïns que tenim entrada a casa nostra per aquesta vorera, ja que sovint (cada dia a l'estiu) els vehicles aparcats s'amorraven tant als portals dels habitatges que se'ns feia difícil de poder entrar a casa nostra. En una ocasió, uns amics que ens varen visitar amb el seu fill (nadó), van haver de deixar el cotxet del nen al carrer en no poder entrar-lo per culpa dels cotxes amorrats a la porta de casa nostra; i no parlem ja de la brutícia que hi deixaven els cotxes (bosses buides, restes de burilles del cendrer, ampolles de plàstic buides, etc., etc.). Davant d'aquests fets es va demanar a l'Ajuntament que prohibís d'aparcar damunt la vorera, ja que aquí i a Sebastopol, Sr. Culubret, les voreres són per circular els vianants i no per aparcar els vehicles. Un altre tema és l'estat de brutícia que seguim suportant, ja que en no estar urbanitzada la zona, creixen les males herbes i els mal educats de sempre segueixen llençant brossa i deixant que els seus gossos hi facin pipí i d'altres coses sense recollir els excrements, però això és un altre tema i es tracta de la poca educació del personal. A Platja d'Aro no manquen aparcaments; el que passa és que tothom voldria arribar amb el seu cotxe a pertot (fins i tot, si poguessin entrarien a la sorra de la platja amb el cotxe). Suposo que alguns veïns es varen queixar per la pèrdua de les 30 places d'aparcament que diu vostè, però d'altres vàrem agrair la col·locació de les estaques.

Finalment, un consell, Sr. Culubret: aparqui el seu vehicle en una zona autoritzada i camini una mica, que caminar és fer salut. Rebi una cordial salutació.