Pel que sembla, aquesta setmana tothom s'afanya a ocupar de nou la cadira que va deixar per uns dies durant les primeres setmanes d'agost, amb el ferm propòsit de recuperar el ritme perdut. Alguns, però, varen marxar sense haver resolt res del que havien de resoldre i per molts ànims que hi posin tornaran a veure's immersos en un fangar en el qual s'acumulen casos com la corrupció del PP o el cas Palau, problemes com la manca de pressupostos per governar o la definició d'una sortida clara per a Catalunya, una economia que no aixeca el cap i una clara manca de lideratge per afrontar tot el que està encallat.

En pocs dies veurem com Mariano Rajoy o Artur Mas es converteixen de nou en l'exemple d'aquells que no caldria que haguessin tornat de vacances, perquè seguiran tan immòbils com sempre. Un, perquè només sap amagar els problemes i la brossa sota les estores, mentre confia que ningú descobreixi la seva incapacitat o la seva inconsciència, i l'altre, perquè està tan lligat de peus i mans que ni tan sol sap per on començar a moure's. Tornar de vacances en aquestes circumstàncies ha de ser realment dur, perquè saps que tots els camins porten al precipici.

Mentrestant, a la resta sempre ens queda el consol de saber que res haurà canviat i que no només haurem de lluitar contra les nostres pròpies circumstàncies, siguin les que siguin, sinó que també haurem de fer-ho contra la impassibilitat d'uns governs que fa temps que varen perdre el rumb i la capacitat d'orientar-se. I així, les poques estones de temps anticiclònic s'hauran esvaït ràpidament, i tornarem a la grisor d'una tardor cada vegada més extensa.

Només ens queda l'esperança de mantenir el somni que algun dia arribarà de nou la primavera i s'esvairan aquests núvols que només anuncien tempestes.