Alfred Hitchcock

Aquest estiu m'he reservat l'hora xafogosa de la becaina per veure cinema i he repassat les cintes dels directors que més admiro, entre ells en Hitchcock. La seva obra aguanta bé el pas del temps, alguna tanmateix ha quedat superada; l'última vegada que vaig veure Psicosi el jovent reia en les escenes de terror perquè acumulen experiències visuals i auditives d'altres directors més moderns especialitzats en efectes especials de violència.

Durant anys m'havia dedicat a presentar pel·lícules en sessió de cinema fòrum i quan en triaven una "del mag del suspens" la sala s'omplia, en silenci i amb el cor encongit veient com s'escenificava en la pantalla una història emocionant amb final incert i sovint imprevisible. Aconseguí que molta gent s'acostés amb respecte al cinema i el consideressin un vertader art. Les persones més sensibles coneixien qui era en Hitchcock perquè només ell sabia explicar relats intrigants de forma meravellosa.

Hitchcock, sorneguer i burlesc, a vegades prenia el pèl als espectadors, però li perdonàvem, si ell tenia ganes de jugar amb nosaltres què hi podíem fer? Era un vellet gentleman britànic encantador, que imaginàvem amb una tassa de te i un gosset sota la taula al que li donava trossets de pastís. Ara bé, la seva vida privada estava plena de turbulències, que fins i tot havien posat en perill la construcció d'alguna pel·lícula com Els ocells i Marnie en què s'obsedí per la protagonista, Tippi Hedren, recanvi de la Grace Kelly, i mare de Melanie Griffith, a qui gabiejà fins destrossar-la. Les rosses elegants, fredes, marmòries, quasi hieràtiques, d'estil nòrdic, eren les seves actrius preferides. Justament avui s'estrena als Estats Units The girl, un film on Hedren narra la relació turmentosa amb el director, qui l'assetjà sexualment i en no veure satisfeta la seva pretensió li va arruïnar per venjança la carrera. El títol The girl (la noia) respon a la forma desdenyosa com Hitchcock es referia a ella (una casualitat la publicació de l'article amb l'estrena, ja passen coses així a la vida).

Alfred Hitchcock va néixer a Londres al 1890 i morí al 1980 a Los Angeles. Ha estat possiblement el director de cinema més famós. Quan s'estrenava un dels seus films en la cartellera lluïa més el seu nom que el títol i que el dels protagonistes, com una garantia de qualitat i reclam propagandístic. Mai se li atorgà cap Òscar, malgrat ser dels més taquillers i un dels que més va ajudar a remuntar la gran indústria cinematogràfica de Hollywood quan entrà en crisi per culpa de la televisió. Una injustícia. (Federico Fellini, egocèntric i narcisista, en un acte de gelosia, va haver de posar el seu nom en el títol d'uns dels seus millors films, Fellini 8 1/2, perquè no aconseguí la popularitat d'en Hitchcock).

Europa no es prenia seriosament en Hitchcock, el tenien com un director de la sèrie B. Va ser Jacques Truffaut qui va teoritzar elogiosament sobre el seu art dedicant-li un llibre (una entrevista), a partir de llavors adquirí l'estatus de director exquisit, d'autor de culte; un dels millors narradors en el gènere policíac, de lladres i serenos, intriga i suspens. Ha aixecat relats amb un insignificant i trampós argument, però amb tanta perícia que ens mantenia els espectadors amb l'ai al cor.

Hitchcock comparava el suspens a la situació d'un conferenciant que té sota la taula una bomba de rellotgeria, el públic ho sap però ignora quan esclatarà. El mèrit dels bons directors d'intriga és aconseguir que els espectadors tinguin els ulls ben oberts, no regalar ni un sospir, a fi que quedin submergits en el relat. No obstant Hitchcock es permetia el luxe d'esquitxar la seriositat amb guspires d'humor anglès, subtil i irònic; una espurna d'humor consistia en fer breus aparicions en el film; la gent ho sabia i estava pendent de les seves efímeres actuacions. Ell mateix va fer-se una autocrítica en la graciosa pel·lícula ¿Pero quien mató a Harry?.

Li agradava filmar en espais tancats i els primers plans dels actors, així elaborava un cinema intimista, confidencial, turbador i claustrofòbic. Mai va ser un director de masses, de relats històrics o d'aventures. Baratava el producte i no representava cap inconvenient per la bona comercialització no rodar exteriors, ni moure massa gent. Senzillesa de mitjans i actors de moda, bona venda. Un gran negoci.

Crim perfecte, La finestra indiscreta, La soga són exemples de cintes on pràcticament la càmera no surt al carrer. No sé si portava el teatre al cinema o el cinema al teatre. La seva dèria eren els espais closos i casolans, on situava el personatge ?engarjolat en la quotidianitat, explicitant els seus tics psicològics: voyeurisme, ficar-se on no el demanen, mentir, conspirar, matar. Aquesta fal·lera minimalista ha fet escriure que era l'únic director capaç de rodar un film dins d'un ascensor. Tal ?afirmació és un homenatge a la mestria d'aquest director que ha atemorit a mig món.