Un llarg període de meditació, l'exili daurat, unes vacances pagades. Existeix una aristocràcia de la política com existeix una aristocràcia dels diners (no tothom qui té diners és aristòcrata, n'hi ha de treballadors). Carme Chacón ha decidit formar part del club. Ensenyarà a Miami, a les aules d'una universitat. Un privilegi a l'abast de pocs, en els temps que corren (el privilegi no és el d'ensenyar, sinó el de poder elegir). Abandona l'escó, com si l'escó li hagués tocat en un sorteig i es pogués liquidar el seu significat: el del pacte subscrit amb el ciutadà. Chacón fa un alto en el camí i es garanteix un parèntesi per a la distensió impugnant el compromís adquirit. Fuig. La primera reacció del comú mortal és instintiva: quina sort. La segona, ja més reflexiva, diu tot al contrari: quin morro. Els vianants resisteixen al patró o se les apanyen per arribar a final de mes -si és que tenen patró o si aconsegueixen arribar a final de mes, els més afortunats- mentre Chacón, PajínAído marxen a la Gran Poma, o a la Florida espanyola, a canviar d'aires, sense percebre l'objecció principal: la voluntat de les urnes tanca també el compliment de l'etapa per a la qual et faculten.
Les organitzacions polítiques tenen classes altes i baixes, i fins un lumpen molt ample. Hi ha dirigents treballadors i dirigents aristòcrates. Pajín se'n va anar a Nova York quan va voler, contractada per una agència professional de la solidaritat a la qual el govern de Zapatero no li va posar traves econòmiques. Més aviat va ajudar a la causa, que ha de ser magnífica i crucial. Pajín va ser secretària d'Estat del ram i ministra amb Zapatero. Aído també va arribar a un lloc anàleg en l'epicentre de l'imperi. Van batallar des de les bases, van desplaçar poder i van cultivar relacions. Avui poden elegir. L'elecció és el sediment de la llibertat. Pot elegir un pencaire de menys de mil euros al mes? L'aturat? L'empresari mitjà que deu més que divisa o que ha tancat el taller acomiadant una desena de treballadors? Podia elegir el pagès d'una aldea feudal el XVI? Podia elegir un polític del XIX la carrera parlamentària si no posseïa àmplies rendes familiars? Abans, les millors carreres acabaven en el servei a l'Estat. Avui acaben en les finances. A la política es dediquen... En fi, deixem'ho estar. I deixem-nos d'històries i de mites (i d'històries i mites explotats pels partits com relats inexpugnables).
La via elegida per Chacón, Pajín i Aído (els casos que em vénen ara a la memòria, n'hi haurà molts altres) és l'elitista. Trenquen el pacte amb el ciutadà, polvoritzen l'afirmació sobre la gènesi democràtica (el mecanisme de control i de representativitat) i afermen el creixent descrèdit que el personal observa en la política. Deixen l'escó a mitja legislatura, se'n van a algun paradís somiat o real, sostenen que tornaran per tornar a ordenar el que han deixat desordenat, escullen, tenen el lloc assegurat en el poder. No és una actitud principesca? Chacón, per rematar-ho, imparteix lliçons al seu partit abans d'anar-se'n a prendre el sol al Carib. Quina barbaritat. És que no sap el lloc que ocupa?
