RA la dilecta amiga Magda Oranich

emenant vells papers he trobat uns goigs desconeguts. A la carpeta dels profans. També n'hi ha. Des dels dedicats a la canonització d'Isabel la Catòlica fins als goigs del Barça. I tanmateix ja no recordava els Goigs a llaor de Catalunya "Nació gestada a les Valls dels Pirineus, bressol de Cultura i llàntia abrandada d'Esperança". Text del segle XXI. D'un capellà poeta i publicista: el rector de Vacarisses, Sebastià Codina. Música d'En Ramon Vila. Bandera catalana, "tout court" per orla i per sant. Deu estrofes, de vuit versos consonants -set síl·labes- ressegueixen amb urc la història de Catalunya. Les dues centrals, de notable força poètica. La primera dedicada a l'Onze de Setembre i la pèrdua de les llibertats. La segona, al Decret de Nova Planta. Els poders d'Espanya i França / fan bocins el Principat / i el teu verb amb cobejança / han des d'ara amordaçatÉ La tornada és un crit a l'esperança: Una Pàtria no s'aterra / si no perd el seu accent: tros de cel, bocí de terra / testarral del seny ardent! La data és escaient. El desig? Trencar cadenes amb una gran cadena. A l'expectativa del 2014. Europa ens mira. Amb curiositat. Una certa temença prenyada de morbositat. L'Espanya del PSOE, intranquil·la i amb la por al cos. Per les dissidències del PSC. L'Espanya del PP, amb prepotència. Des de la inamobilitat i la forta burocràcia de l'estat que ara com ara controla. Però també amb nervis. Cal fer cadena per trencar aquestes cadenes que arrosseguem fa 300 anys. Com deia Antonio Machado, un castellà de bona llei, "se hace camino al andar". Aquest Onze de Setembre de 2013 té unes especials característiques. Que molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya han perdut la por. Sobretot els joves que s'han anat incorporant a la ciutadania. El moviment és fort. Tan fort com pacífic. Ample i llarg. Una pregunta a flor de llavi: Què passarà el 2014? Chi lo sa?