Avui, 11 de setembre del 2013, una gernació participarà lliurament en una rengla amb voluntat valenta i decidida, formaran part d'una fila sobiranista; cada un d'ells representa una baula de la Cadena de la Via Catalana cap a la independència, que ha organitzat l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), la qual, ara fa un any, va concentrar una manifestació multitudinària a la ciutat de Barcelona; més d'un milió de persones cridaren a favor de la independència de Catalunya.
L'onze de setembre fou un moment decisiu en la història del poble català, que marcà un abans i un després; una munió, organitzada per la societat civil, desfilà pacíficament i tal evidència tingué una clara repercussió en els partits polítics. Va polaritzar el país en dos fronts, els involucionistes del PP, PSC i C's i els progressistes: ERC, CiU i les Cup. Es dualitzà Catalunya tot dividint-se entre els continuadors i els rupturistes. La relació de Catalunya amb Espanya manté molta versemblança a una situació de parella esberlada, on un dels dos la vol aguantar violentament per salvar la seva avantatjosa unitat civil i l'altre es vol desmembrar pacíficament i fer-se amo de la pròpia vida.
Tanta fou l'embranzida independentista de la diada passada que el president Mas decidí avançar les eleccions amb la convicció (suposo) que afavoriria els interessos del seu partit, nogensmenys el resultat de l'escrutini no va anar com ell esperava, no obstant CiU va seguir essent la força més votada. No va ser massa reeixida la resposta esperada si va provocar la convocatòria en clau electoral, però si ho va fer al marge d'una intencionalitat política de partit, hem de parlar de l'honestedat del President, malgrat que segur que intervingueren les dues raons: en primer lloc el nou paisatge que es sotja a Catalunya arran de l'11-S del 2012 i l'interès de CiU per encistellar aquest nou dinamisme social.
Molts catalanistes votaren per ERC, ja que significa la marca original i CiU, la còpia. Ha passat un any i els partits han pres posicions; per una banda els que no volen desenganxar-se d'Espanya com el PP, C's i el PSC-PSOE i altres que decididament volen tallar els lligams. Aquí hi trobem ERC i la CUP, convençuts del tot pel desmembrament final; CiU conserva una relació especial amb l'estat espanyol, però voldria tallar amb tot el seu aparell burocràtic apostant per un millor tracte fiscal i un tracte polític diferent. Fa poc els de CiU en dies festius eren sobiranistes i en els jornalers, menys, especialment els d'Unió, manada per en Duran Lleida, un home ple de dubtes. És decebedor que es mogui en la indefinició.
L'acció d'uns provoca la reacció dels altres. S'han anat radicalitzant els partits. Com he dit, uns defensen l'immobilisme, els que no volen el canvi i defensen el status-quo. No sé què pensar d'Iniciativa (ICV), cada dia és més desconcertant; avui han decidit encerclar l'edifici de la Caixa a Barcelona així com l'hospital Dr. Josep Trueta de Girona i no participaran en la cadena. Especialistes en iniciatives contra les iniciatives dels altres.
Els defensors del quietisme social afirmen que es fractura el país en dues meitats irreconciliables, que s'ha esbotzat la convivència. Tanmateix què han de fer els catalans que no se senten espanyols? No es poden decidir per no molestar, ni ofendre els que se senten espanyols? (talment si demanar per votar per un estat propi fos quelcom ofensiu i vergonyant). Què hem de fer els que estem a favor de la consulta? Callar per no gabiejar els que no hi estan d'acord? Amb l'espantall de la por i l'amenaça mai els sobiranistes podrien prendre posicions. Els conformistes que volen que res nou passi apel·len a tots els mals i no paren de recordar-nos que no és un bon moment per la secessió. Mai ho serà perquè en el món pròxim o llunyà sempre brotaran problemes que valoraran com peremptoris, que serviran d'excusa per no permetre que els independentistes no puguin mai manifestar-se. Segons la lògica unionista els actes que es celebren avui són excloents per un sector de gent que viu a Catalunya -així ho ha declarat en Montilla-, ara bé mostrar-se en públic contra de la independència no exclou pas els que hi estan a favor? Seran capaços de dir que els independentistes són uns sectaris?
L'assistència a la cadena de la Via Catalana, el gest de donar la mà agermanant-se amb un company desconegut, constitueix per alguns un acte de protesta contra la manca de diàleg del govern d'Espanya amb Catalunya, un clam més de disconformitat, per a uns altres, la gran majoria, el camí vers l'horitzó de l'emancipació nacional. També hi ha anat gent que no està del tot a favor de la independència, però sí del dret a decidir, de que es realitzi la consulta. En aquesta posició es troben militants del PSC, per exemple alcaldes de les comarques tarragonines, que desobeiran la direcció i les vacil·lacions d'en Navarro.
Avui, al vespre, unes televisions ignoraran l'èxit de la Cadena de la Via Catalana o gosaran a parlar de fracàs assegurant que els que van assistir-hi estaven manipulats i forçats; diran que hi havia molts trams esfilagarsats i no s'ha aconseguit amb escreix la llarga corda amb nusos humans i que per omplir els buits s'han emprat mitjans tramposos. Per aquesta mena de gent fa bé en Rajoy no prenent-se seriosament el que es cou aquí. Altres faran gala d'objectivitat informativa i proclamaran que més d'un milió ens hem enllaçat en una corda esperançada resseguint el país i que el crit més escoltat ha estat: "Ara sí: Independència".
